SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Encara que el que estava previst era anar al concert del magnífic pianista local Ramon Matre al Celler de Sanui, anunciat en una col·laboració entre l’edició de tardor Art a l’Horta organitzada per la Paeria i al cartell 2025 del Festival Jazztardor, a l’arribar al lloc de celebració ens vam trobar, en ple mes de novembre, amb un escenari a l’aire lliure fuetejat per un vent fred i unes condicions ambientals que, segons la nostra modesta opinió, eren de tot menys apropiades per a un esdeveniment musical d’aquestes característiques. Parlem del piano, un instrument absolutament sensible a la humitat i les mans del pianista necessitades de la temperatura necessària per polsar adequadament. Així que, com que preferíem no passar-nos tot el concert patint, vam decidir marxar, una mica contrariats, i esperar a veure Matre més endavant i en altres circumstàncies més dignes artísticament. Però com diu el refrany, no hi ha mal que per bé no vingui. De camí de tornada a casa, vam parar a l’Orfeó on estava programada una altra interessant actuació per a la mateixa hora. Al final va ser el nostre dia de sort, amb l’Espai ple a vessar d’una calidesa especial, per a un espectacle íntim però agradabilíssim de l’emergent cantant, compositora i actriu fragatina Júlia Cruz, que ens va regalar un espectacle íntim, però d’aquells que no busquen l’impacte immediat sinó deixar empremta duradora al cor dels espectadors. En un format essencial, acompanyada pel guitarrista Manuel Fuentes i el percussionista Gabriel Macià, Cruz va desplegar el seu univers sonor amb honestedat, sensibilitat i una notable maduresa artística, entrellaçant, amb naturalitat i capacitat admirable, la interpretació escènica i la creació musical, derivats de la seua àmplia formació en ambdós camps creatius. Aquest doble vessant –el teatral i el musical– defineix la seua manera d’estar davant del públic, ja que cada cançó és, en certa mesura, una peça dramatúrgica en la qual la paraula i el gest tenen tant pes com la melodia. El recital va servir per presentar els temes del seu primer EP, Deixar-me caure (2024), un treball que confirma la seua aposta per una cançó d’autor contemporània que beu de fonts diverses: el folklore català i aragonès, la cançó portuguesa, el pop acústic i una electrònica subtil que aporta profunditat sense eclipsar la veu. Cançons com El nom més bonic, Para llegar o Enyor van sonar amb un equilibri perfecte entre fragilitat i determinació. Cruz canta en català, castellà i ribagorçà, i en aquesta barreja lingüística s’endevina la seua identitat fronterera, la d’una artista que entén les llengües no com a límits, sinó com a espais de ressonància emocional i capacitat de relació entre la gent. Des de ja, admirem aquesta suggeridora pluralitat que es tradueix en trànsits per paisatges sonors diversos des de la introspecció fins a la lluminositat, passant per temàtiques i músiques que apunten a noves direccions creatives. A destacar els convidats que van prendre part a la festa. D’una banda, el quartet Immortality, preferits de l’autor d’aquesta columna, que van aportar la seua conjunció vocal sublim; i de l’altra el pianista Bernat Giribet, que va acompanyar Cruz en un miniset realment bonic, que ho va brodar amb la seua veu agradable i desbordant, sens dubte el seu veritable valor.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking