Comandant Brínguez

Fa uns quants dies, el coquetó i sempre acollidor Espai Orfeó de la nostra ciutat va viure de nou una intensa vetllada de jazz amb sabor caribeny. Gràcies al saxofonista i compositor cubà Ariel Brínguez, al capdavant del seu grup, vam gaudir d’una proposta artística, emmarcada en un ambient elegant i acollidor, amb un recorregut des de les arrels musicals de Cuba fins a la llibertat del jazz modern, en què van combinar a la perfecció matisos íntims i sofisticats, juntament amb enèrgiques dosis de be-bop. El de Santa Cruz és, avui dia, una figura sòlida i indiscutible del panorama jazzístic llatinoeuropeu, la proposta del qual es mou eficaçment confluint en un jazz modern combinat admirablement amb la tradició afrocubana ancestral. El seu fraseig, de saxo tenor o soprano, sol caracteritzar-se per una barreja de lírica, sobrietat i emoció continguda, ja que més enllà de l’ostentació instrumental –que bé podria, si volgués, atesa la seua enorme capacitat i depuradíssima tècnica instrumental– el seu objectiu últim és, ni més ni menys, que transmetre i comunicar, cosa que va repetir davant nostre, per a delit de tots els presents. Abillat amb una llustrosa roba, túnica-faldilla de colors vius i estampat estrident, com ja va fer fa uns quants anys, al seu pas per una edició del cicle Jazz Acústic, ocasió en què va omplir a vessar l’Enric Granados, novament ha aconseguit posar-se en un tres i no res el públic a la butxaca, a causa del seu enorme carisma personal i aquesta gran capacitat seua d’oratòria, perquè, de rotllo, l’home en té una estona i fins i tot per avorrir, malgrat que en el seu cas sigui al contrari, pura diversió. Entre tema i tema, com si d’un autèntic professional del Club de la comèdia es tractés, Brínguez explica la seua lògica creativa i la descripció de les seues composicions amb una gràcia i brillantor expositives però que molt remarcables, això sí, quan no accelera la seua dicció cubana perquè llavors ja no se li entén res de res, encara que en gaudim igual. En el pla musical va denotar la seua predisposició a crear un espai de trobada en què la tradició cubana i la sensibilitat del jazz contemporani podien confluir harmònicament, amb melodies que evoquen l’illa, musicalitat i ritmes que dialoguen amb el present. Val a destacar, per descomptat, la companyia, inèdita entre nosaltres, d’un combo d’instrumentistes, cadascun més brillant que l’anterior, amb Javier Sánchez, amb la guitarra; Íñigo Ruiz de Gordejuela, al piano; Demian Cabaud, al contrabaix; i Marco Cavaleiro, a la bateria; tots ells fent gala, amb les seues eines respectives, d’actitud magnífica i molt rellevant tècnica individual. Cal dir, per acabar, que la cohesió a sobre de l’escenari va ser permanent i palpable, amb la secció de ritme donant suport sempre amb fermesa a les parts solistes del comandant Brínguez, i aquest galopant a sobre, ara íntim, ara expansiu, sense perdre el pols de la seua tropa en cap instant. BRI-LLANT!