Beneït insomni
Divendres passat a la nit, una sala 2 de l’Auditori Enric Granados de Lleida, gairebé plena, va vibrar amb la presència magnètica de Clara Peya, una de les veus més originals i potents del panorama musical contemporani actual. La pianista i compositora catalana va presentar el seu boniquíssim últim àlbum Solilòquia, sorgit de llargues nits d’insomni, per a un públic que es va poder submergir en un univers sonor com el seu que desafia etiquetes, fusionant gèneres diversos mitjançant la improvisació i amb una execució visceral i sempre arriscada. La seua trajectòria demostra un recorregut de construcció artística constant que ha desenvolupat un llenguatge propi que parteix de la tradició pianística clàssica per expandir-se cap a territoris rítmics i expressius més moderns, malgrat que, això sí, poc convencionals i propers a la radicalitat. El seu estil interpretatiu és tant tècnic com emocional –no hi ha incompatibilitat– ja que cada una de les seues notes, magníficament executades, semblen sorgir des del més profund del seu cos i pensament. Influïda per grans referents de la música improvisada i per la cançó social, Peya no es limita a executar peces, sinó que sembla conversar a través del seu instrument amb l’audiència, induint-nos el seu missatge i, com en aquesta recent presència entre nosaltres, els seus estats d’ànim tan canviants. El concert el va començar explicant-nos que, per una nit, havia decidit deixar de banda aquest particular modus operandi del piano amb sordina que havia fet servir aquests últims temps. Ens va confessar que, davant d’un piano tan excels com el de l’Enric Granados, preferia aprofitar les seues increïbles possibilitats rítmiques i semblar “més clàssica”, executant, encara a risc perdre alguna cosa d’aquest so íntim, minimalista i gairebé de “murmuri instrumental”, aquests temes seus més recents en els quals ha explorat els mecanismes interns del piano per donar veu a temàtiques profundes com la vulnerabilitat i la identitat de gènere. A partir de la introspecció inicial del piano sol, on el silenci i la tensió són gairebé tan importants com els acords, la nit va anar avançant amb la incorporació de loops vocals i sons electrònics, articulant un discurs que transita des de la contemplació fins al clímax expressiu sense perdre coherència. Entre tema i tema, l’artista va teixir els moments més emocionants del recital que van arribar quan ens va parlar del seu compromís social, reflexionant sobre qüestions íntimes com el desarrelament, la solitud o la incomunicació física i espiritual. La sorpresa de la nit la va constituir, al final del concert, l’aparició en escena del deliciós cantautor Enric Verdaguer, convidat a posar unes quantes notes vocals a l’espectacle, ja que la Clara, en aquesta ocasió, no va tirar en absolut del seu també notable repertori de cançons, deixant aquest paper al d’Igualada, en tres sentides peces que van elevar, encara més, el clima d’emotivitat latent en l’ambient tota la vetllada. En resum, tradició i innovació amb una sensibilitat que commou i desperta l’ànima.
