Volcànica!

Després d’un aperitiu matutí, en què la sala principal de l’Enric Granados es va omplir d’escolars per a una intensíssima sessió musical educativa, en sessió vespertina aquesta vegada, la sala 2 va acollir la presentació en directe de Love Child, el segon àlbum de Koko-Jean & The Tonics, una de les formacions més sòlides de l’actual circuit de soul i rhythm & blues espanyol. La banda ens va regalar un frenètic i dinàmic xou que va confirmar la bona forma d’un projecte que ha anat guanyant pes i quirats des de la seua creació fa una mica més d’un lustre. Al capdavant es troba la vocalista moçambiquesa establerta a Barcelona Koko-Jean Davis –una simbiosi huracanada de Tina Turner, Aretha Franklin i Etta James–, molt coneguda en l’escena per la seua exitosa etapa anterior, de més d’una dècada, a The Excitements. La seua poderosa presència escènica i la seua expressivitat i grapa vocals marquen el ritme de les actuacions en què el protagonisme el reparteix amb The Tonics, el brillant trio que la secunda. Aquest projecte va començar a prendre forma amb la publicació de diversos EP –Hairwhip i Please Mr. Milton– que ja deixaven entreveure amb claredat l’orientació estilística del grup i els seus objectius expressius. Poc després, el 2021, arribaria el llarga durada de debut, titulat Shaken & Stirred, amb el qual van arrancar una intensa activitat en directe que els ha portat per festivals i sales de tot el país, augmentant exponencialment el seu prestigi i traça. Aquest nou àlbum suposa un pas més en aquesta trajectòria, consolidant un so que combina respecte per la tradició, sí, però mostrant una energia absolutament contemporània. L’estil del grup beu, per descomptat, dels gèneres afroamericans dels seixanta i dels setanta, amb ecos llustrosos de sons com la Motown, Stax o Atlantic, emparentats amb la tradició del rock and roll més aguerrit d’aquells frondosos anys. Tanmateix, lluny de limitar-se a qualsevol recreació nostàlgica mancada d’originalitat, Koko-Jean & The Tonics recreen totes aquestes influències amb naturalitat i personalitat pròpia, recolzant-se en l’energia del directe i en una aclaparadora intensitat interpretativa. Val a destacar, per descomptat, al costat de l’extraordinària veu de Koko, el Hammond de Víctor Puertas aportant un trepidant sabor vintage, l’esmolada guitarra de Dani Baraldés alternant riffs contundents amb passatges més melòdics, i la potent bateria de Marc Benaiges, sostenint amb precisió un pols rítmic sòlid, essencial per al caràcter ballable de la majoria de les peces que ofereixen. Durant l’intens concert, el repertori va girar entorn de les seues cançons pròpies més recents, alternades amb diversos temes ja coneguts del seu catàleg, a banda d’alguna versió de clàssics negres, molt ben escollides. Així, des dels primers compassos de l’espectacle i fins a la brutal apoteosi final, amb el públic aixecat dels seients donant-ho tot, va quedar patent la complicitat enorme entre la carismàtica cantant i els seus talentosos músics i aquesta grandíssima capacitat mútua per connectar amb tots els seus seguidors i posar-nos a ballar desenfrenadament. Sobren els qualificatius... Un veritable volcà.