Repòquer de categoria
Llàstima de l’exigua presència de públic, amb diversos esdeveniments d’extracció musical semblant programats a Lleida a la mateixa hora més o menys i que, sens dubte, es van fer competència. Els que vam decidir acudir al Cafè del Teatre vam encertar plenament, ja que l’espectacle Latin Flavored Jazz, protagonitzat per Bonilla & Spiagin New York Brass Quintet, va presentar una molt amena nit de jazz contemporani, en la qual l’energia llatina es va fusionar, amb apreciable sensibilitat de formes, en un diàleg interpretatiu ric i ple de matisos dels cinc components de l’ensemble. Liderats pel trombonista nord-americà d’origen costa-riqueny Luis Bonilla i el trompetista rus Alex Sipiagin, i completat pels nostres paisans Joan Monné al piano i Ignasi González al contrabaix, i el bateria austríac Joris Dudli, tots junts ens van oferir un atractiu repertori jazzístic ple de color, ritme i riquesa musical. En qüestió d’aportació i matisos, va quedar patent des dels primers compassos la cohesió del grup, amb un Bonilla desplegant un trombó potent i expressiu, capaç d’alternar amb naturalitat entre passatges enèrgics i línies melòdiques més delicades. El seu fraseig fluid i la seua escolta atenta a la dinàmica del conjunt van reforçar la sensació d’unitat en la interpretació i contrastat bagatge col·lectiu. Sipiagin, per la seua part, va mostrar un fraseig clar i una trompeta precisa equilibrant virtuosisme i emotivitat, integrant-se al grup amb naturalitat i sense estridències. Les seues intervencions solistes van resultar coherents en musicalitat, reforçant l’energia i el caràcter del quintet sense alterar en cap moment l’harmonia grupal com a tal. Els responsables de l’estabilitat rítmica del so, a saber, el piano de Monné, el contrabaix de González i els tambors de Dudli, es van integrar en el tot amb la precisió d’un rellotge suís. El primer va aportar textura i profunditat, alternant acompanyaments sòlids amb frases melòdiques que enriquien la conversa musical. La seua claredat en l’execució i la flexibilitat amb què s’integrava a cada tema van contribuir al fet que la música fluís amb naturalitat. El segon va oferir la base harmònica i rítmica que va sostenir cada peça. El seu so càlid i segur va permetre tant mantenir l’estructura com crear diàlegs amb els metalls i la bateria, dotant la música de solidesa i matís. I el tercer en qüestió, va mostrar un ampli rang rítmic, capaç de combinar subtilesa i força segons exigia la peça i amb una manera de marcar pulsacions i generar tensió que van contribuir decisivament que la música respirés amb bon equilibri i precisió a parts iguals. Com vam poder comprovar després de gairebé hora i mitja de jazz d’altíssima escola, la força del quintet residia bàsicament en una plausible compenetració i una capacitat d’escolta compartida, a més de saber cadascú quan liderar i quan acompanyar, construint aquest repòquer d’intèrprets de categoria un flux musical natural en el qual improvisació i contribució es combinen amb molt bon equilibri. Val a recordar, per acabar, que aquesta actuació de Lleida va ser la que va obrir la gira del New York Brass Quintet per vuit ciutats mediterrànies espanyoles i que es complementarà, sense solució de continuïtat, per Àustria i Alemanya amb vuit dates per a gaudi de l’exigent públic teutó.
