SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Hi ha intèrprets que arriben a un punt de la seua trajectòria en el qual la tècnica deixa de ser un argument per convertir-se simplement en una condició natural del discurs. Diana Krall pertany des de fa temps a aquesta categoria de músics, per a qui l’excel·lència no necessita ser proclamada, perquè aflora amb absoluta naturalitat en cada frase, en cada silenci i en cada respiració. El seu retorn al Jazzaldia, en un Kursaal ple fins a la bandera, va confirmar precisament aquesta evidència: la d’una artista que ha depurat el seu llenguatge fins a reduir-lo a l’essencial. Era la seua quarta visita al festival donostiarra des del seu debut el 1999 –les altres, el 2009 i el 2016– i aquesta última, probablement, la que millor resumeix el grau de plenitud assolit per la pianista i cantant canadenca. No hi va haver res d’espectacular en el sentit convencional del terme, perquè aquesta artista fa anys que va renunciar a qualsevol gest superflu. El seu territori és un altre: el de la intel·ligència musical, el fraseig suspès, l’equilibri entre tensió i assossec, en el qual continua sent una referència difícilment discutible. La seua veu conserva aquest timbre lleugerament velat que no va necessitar mai el virtuosisme per emocionar, ja que canta des de la insinuació abans que des de l’afirmació i administrant les inflexions amb una economia expressiva admirable. Cada estàndard adquireix així una dimensió gairebé confidencial, com si la música es construís en aquell mateix instant i l’oient assistís al privilegi d’un diàleg íntim. Al piano, emergeix l’altra Krall, potser la més determinant. El seu toc té una elegància desproveïda d’afectació, sustentada en un tempo inalterable i en un refinat sentit harmònic. No busca el lluïment, sinó la coherència del relat; cada intervenció sembla respondre a una necessitat interna del discurs. Aquesta capacitat per integrar acompanyament, improvisació i arquitectura sonora constitueix una de les senyes d’identitat d’una estrella que no ha confós mai sofisticació amb artifici. L’extraordinària qualitat del trio que la va secundar va tenir molt a veure amb el resultat del qual vam gaudir. El contrabaix de Dennis Crouch va aportar profunditat, pols i una solidesa d’impecable factura; la guitarra de Marc Ribot, sempre imprevisible, va acolorir el teixit sonor amb aquesta barreja de lirisme i personalitat que el converteix en un músic únic; mentre que Jay Bellerose, des de la bateria, va desplegar un treball d’exquisida subtilesa, fent de cada accent una aportació musical abans que rítmica. Més que acompanyants, es van alçar com a interlocutors d’un diàleg construït sobre l’escolta permanent i un gran respecte mutu. El concert va avançar amb una naturalitat gairebé orgànica, sense alts i baixos ni concessions. Tot semblava ocupar el lloc exacte, com passa quan l’experiència ha substituït definitivament la necessitat de demostrar res. Aquesta és, potser la conquesta més important de Diana Krall, convertir la contenció en intensitat i la senzillesa en una forma superior de sofisticació. El públic va entendre des de l’inici que assistia a una d’aquestes actuacions en les quals el temps sembla transcórrer d’una altra manera i aturar-se eternament. El clamor, càlid i prolongat, va rubricar una vetllada d’aquelles que justifiquen la història d’un festival. Perquè quan el jazz arriba a aquest grau d’equilibri entre emoció, tècnica i bellesa, deixa de ser únicament un gènere musical per convertir-se en una manera d’entendre l’art.

tracking