Trobada i mestissatge
La sala Cotton de Lleida es va tornar a convertir de nou en territori de trobada per als amants dels sons d’arrel amb una nova edició del Festival Ponent Roots, reunint prop de 300 espectadors en una vetllada concebuda com un estimulant recorregut per alguns dels més saborosos encreuaments de camins de la música popular. Dos actuacions consecutives, Los Fulanos i Memi Sillah & The Jeggaes, van vertebrar un cartell en el qual els ritmes afroamericans van trobar la seua prolongació natural en els sons jamaicans, sense oblidar les escales caribenyes i llatines. Els encarregats d’obrir el foc van ser Los Fulanos, una formació que entén la música com un espai híbrid de ball i celebració. La seua proposta, alimentada per la tradició del soul, el funk i els sons negres de soca-rel, troba en la salsa i el boogaloo un terreny especialment fèrtil per desplegar la seua personalitat. Amb una mirada desprejuiciada i festiva, el grup transita entre els ritmes sincopats, els accents llatins i l’energia de les pistes de ball, construint un repertori en el qual l’herència afroamericana dialoga amb naturalitat amb l’univers caribeny. Una invitació al moviment que va posar des del primer moment el llistó de la nit en clau de celebració. Van agafar després el relleu Memi Sillah & The Jeggaes, que van traslladar el focus cap a Jamaica i un dels seus períodes musicalment més fèrtils, en un homenatge a Phyllis Dillon, sens dubte, una de les veus femenines més emblemàtiques de la història de la música jamaicana. Figura essencial del rocksteady i de l’early reggae, Dillon va deixar una empremta inesborrable gràcies a la seua elegància vocal, la seua sensibilitat melòdica i una manera molt particular d’incorporar el soul i el rhythm & blues al llenguatge musical de l’illa. Recuperar el seu llegat suposava, per tant, molt més que reivindicar un repertori: significava tornar a una època daurada en què Jamaica reinterpretava els sons afroamericans i els transformava en una expressió musical pròpia. Memi Sillah, en la veu i en la trompeta i acompanyada per The Jeggaes, va assumir el repte de retre homenatge a aquella personalitat artística, reivindicant la calidesa, el sentiment i l’inconfusible balanceig del rocksteady. La vetllada va comptar també amb dos intervencions que van completar el recorregut musical a tall d’aperitiu i postres. A saber, també, que Nupah & Judy es van encarregar de caldejar l’ambient, anticipant l’esperit mestís de la cita, mentre que Fonki Cheff The Boss DJ va posar el colofó des de la cabina, prolongant la celebració amb una selecció que va mantenir viu el pols de la pista. Val a dir, per acabar, que, una vegada més, i ja va un bon porró d’anys en la bretxa musical, aquest magnífic Ponent Roots, dirigit pels incansables Uri Ferre i Edu Blasi, va tornar a reivindicar la riquesa de tots aquests gèneres d’arrel afroamericana descrits, no com compartiments estancs, sinó com expressions d’una mateixa genealogia musical en permanent diàleg. Una filosofia de trobada i mestissatge, doncs, que va trobar al Cotton l’escenari perfecte per a una nit de ritme, ball i memòria. En dono fe.
