Govern nou amb teatre en màxims

Després d’un cap de setmana llarg –de divendres a dilluns al matí–, Pedro Sánchez va compondre un Govern que pretén ser més polític que l’anterior i més sòlid, si s’atén la preparació professional d’alguns dels nomenats. Substituir la ministra Irene Montero per una catedràtica de Dret Constitucional valdria com a exemple; i no és l’únic. Després es comprovarà el resultat dels experiments, com això d’ajuntar en una mateixa cartera Presidència i Justícia. Però els pesos pesants es mantenen: Calviño, Bolaños, Robles, Ribera, Yolanda Díaz, Grande Marlaska, Escrivá, etc.L’únic cert, de moment, és comprendre que la feina d’aquest gabinet es produirà en mig d’una alta tensió política al carrer i en els mitjans de comunicació, que alguns voldrien permanent, i amb una teatralització excessiva que ja va començar en la mateixa investidura. I no tant a l’hemicicle on, xaranga a part, es van escoltar alguns discursos amb passatges ben construïts (va per Núñez Feijóo, sobretot en les seues rèpliques; per Aitor Esteban, veterà dialèctic, i pel mateix Pedro Sánchez en el seu primer discurs), sinó per les dos setmanes de negociacions prèvies tan accidentades.Definitivament, Carles Puigdemont, que com a polític professional no és rellevant, és un gran director d’escena. Tan solvent en les taules mediàtiques com Pablo Iglesias, l’altre gran dramaturg polític, especialitzat en contraprogramació. Cada vegada que el president Sánchez tenia un anunci important, el seu vicepresident Iglesias li robava l’escena amb una performance inesperada.Fidel a aquest talent creatiu, Puigdemont va preparar el suspens i els cops d’efecte per guanyar quota de pantalla amb missatges per fer creure al respectable públic que la clau de tot la té ell, per suggerir que els d’Esquerra Republicana són estrategs de segona divisió i per humiliar Pedro Sánchez tant com va poder. I va escriure el paper que va interpretar impertèrrita la seua primera actriu, Míriam Nogueras, que havia destronat en el cartell de vedet Laura Borràs, després de la seua imputació judicial per trossejar contractes públics per poder beneficiar un amic i que ara implora que la incloguin en l’amnistia.Puigdemont li tenia jurada a Sánchez i ho havia anunciat a un amic seu: “Li farem pixar sang.”Teatre, monòlegs, fragments d’acte sacramental i comunicació no verbal al microscopi van explicar la sessió. Al final, Núñez Feijóo es va atansar –i l’honra– a donar la mà al president reelegit, però aquesta mà la portava a la butxaca i li va costar treure-la. “Ho va fer amb lentitud, la qual cosa a l’Oest li hauria costat la vida”, deia una enginyosa crònica al Canal 24 Horas.Però si es pensa bé, Núñez Feijóo va sortir més líder de l’oposició que abans i va guanyar molt respecte entre els seus. Pedro Sánchez va resultar bastant colpejat en el procés, però va renovar la seua Presidència. I Santiago Abascal va acabar més radicalitzat del que estava, perquè dimecres es va aixecar de l’escó amb pressa per no perdre’s la manifestació de protesta davant de la seu del PSOE.El problema és el que queda ara al país: legislatura incerta, manifestacions de moment diàries, massa crispació, dificultats per entendre que la funció teatral ja s’ha acabat i una fractura que abraça centres de treball, col·legis professionals, grups d’amics i fins i tot famílies. Així va viure Catalunya diversos anys i, si no s’actua amb intel·ligència, així de malament viurà Espanya els propers. A qui donem les gràcies?