El cicló Trump fa mal fins i tot a casa seua

No només el món exterior està en suspens. A casa seua, als Estats Units, se senten els efectes del “cicló Trump”. En part per l’agressivitat de l’Administració que ara cancel·la el número de l’assegurança social, imprescindible per treballar, a milers d’immigrants, fins i tot molts d’arribats legalment, per forçar el retorn als seus països. A veure qui cobreix aquests llocs si l’“autodeportació” es produeix per inanició econòmica.

En paral·lel, cauen els mercats i es ressenten els inversors, grans i petits; i també els fons de pensions. Quan una jove denuncia que la seua mare aquest mes rep cent vint dòlars menys, per culpa de la batalla dels aranzels, posa cara i nom a una conseqüència real que desmenteix això que els americans viuran millor. El mateix Trump en la seua reunió de gabinet va provar de tranquil·litzar els secretaris qualificant aquestes conseqüències com “costos de la transició”.

El problema és saber on porta aquesta transició. Els multimilionaris de l’anomenada oligarquia tecnològica que es van fotografiar joiosos en la presa de possessió del president, pagarien avui molts diners per esborrar-se d’aquesta imatge per no ser diana del malestar de consumidors i accionistes. Elon Musk, que fa por dir que porta més de sis-cents mil milions de dòlars perduts en aquesta batalla després d’haver ufanejat de la victòria trumpista i immiscir-se en eleccions diverses des d’Alemanya a Wisconsin, ha dit “imbècil” al tsar dels aranzels, Peter Navarro. Navarro és l’assessor que dicta al president la política en aquesta guerra comercial que tant perjudica tothom, inclosos els nord-americans, des dels multimilionaris a les classes populars. Musk li ha dit a Navarro que és “més ximple que un sac de maons” i aquest li va dir que no és un “fabricant de cotxes, sinó un acoblador de cotxes”. La portaveu de la Casa Blanca va concloure la polèmica dient que “són coses de nens”. Doncs, pitjor; fa molta por saber que estem en mans de nens.

Sobre Trump es rivalitza en titulars crítics, però la ironia no hi falta. Hi ha articles reclamant la seua candidatura al Premi Carlemany per la seua inestimable contribució a unir els europeus. Sembla que havia d’arribar el cicló Trump perquè la Unió espavilés. Michel Barnier, exprimer ministre de França, que va negociar el Brexit des de Brussel·les, demana a Europa que no sucumbeixi al pànic. Defensa que el mercat únic és la carta europea més gran davant d’un món inestable. Ni Hongria no se’n va, tot i que es desmarqui vergonyosament en matèria de drets humans al rebre el premier israelià Netanyahu i abandonar el Tribunal Penal Internacional.

Però la frase reconfortant de la setmana ha estat la pronunciada pel nou canceller alemany, el democristià Friedrich Merz, que forma coalició amb socialdemòcrates i verds en aquests temps d’exigència d’unitat: “Europa pot comptar amb Alemanya.” Esperançadora.

Els líders europeus actius es recuperen electoralment. És el cas de Macron, del primer ministre britànic Starmer i d’altres. Pedro Sánchez ha viatjat a Pequín, acompanyat d’empresaris espanyols, per convidar a recuperar el diàleg entre Trump, Xi Jinping i la Unió Europea; i sembrant inquietud al Partit Popular, on potser se’l va donar per mort abans de temps. Està tocat, però no enfonsat. Giorgia Meloni viatjarà ara a Washington a veure què pot rascar per defensar-se a Itàlia del malestar d’agricultors i fabricants d’automòbils pels aranzels anunciats, malgrat que ara ajornats. No hi ha res escrit.