Explicar bé el que passa

El periodista nord-americà Tony Cavin, de la NPR Network (Radio Nacional Pública) descriu així el canvi de treball dels informadors: “Abans, al caure el dia, anava acabant la jornada laboral. Ara un tuit de Trump, o d’Elon Musk, de matinada, et desmunta l’informatiu.”

A Mèxic, sosté Amada Castañón, de Tele Azteca, passi el que passi, no es mou res fins que la presidenta Claudia Sheinbaum parli a Las Mañaneras, informatiu diari d’una hora per a periodistes seleccionats. Es trobava la presidenta elogiant els avenços en seguretat, fa tres setmanes, quan li van comunicar que acabaven d’assassinar dos col·laboradors directes de la cap de Govern. O a l’Equador, amb el president Daniel Noboa, s’ignora qualsevol mitjà no afí, denuncia José Hernández, director de notícies d’Ecuavisa, empenyent-lo a la irrellevància. Estàvem en aquesta interessant conversa a Lima, al’Assemblea de l’AIL (Aliança Informativa Llatinoamericana), quan va arribar la notícia bomba que dimitia el número tres del PSOE, Santos Cerdán, per presumpta corrupció; i compareixia d’emergència, compungit, el president espanyol Pedro Sánchez. No era el tret d’un tuit, ni trets de mort al carrer, ni la ignorància premeditada, sinó bateries d’àudios escandalosos captats en una investigació de la Guàrdia Civil el contingut deplorable dels quals va noquejar milers de socialistes. I van crear la més greu crisi política en set anys de govern de Sánchez. Sense descartar noves revelacions.

A Espanya, la batalla política va de disparar àudios i de dir que “no” a tot. Fins i tot a celebrar el quarantè aniversari de la feliç incorporació a l’Europa Comunitària. Hi ha un president que resisteix, encara que els jutges delmin el seu entorn, i un aspirant que desespera, Núñez Feijóo, perquè exigeix eleccions ja. Però l’aritmètica és inamovible: 176 diputats (la meitat més un del Congrés) són passaport mínim a la Presidència. Les altres coses són horroroses, fins i tot depriments, però emocionals. Sánchez vol arribar almenys a començaments del 2027. Tret de fallida personal, ho intentarà. Informar des de la commoció és cada vegada més difícil. Hi ha una acceleració de la història, gairebé diària, que descarrila informatius i desafia la neutralitat dels periodistes que no dimiteixen, com alguns fan, en favor de la propaganda difosa des de mitjans convertits en trinxeres. Ningú no ho va resumir tan bé com l’equatorià José Hernández, quan va parlar, en la sessió de l’AIL, de quatre mutacions que expliquen el que succeeix.

La primera mutació és provar de substituir els fets informatius per una narrativa favorable. Canviar dades per relat. La segona, arraconar la legalitat emparant-se amb la legitimitat (Claudia Sheinbaum al·ludeix als seus trenta-cinc milions de vots per governar al seu aire, arrossegant fins i tot el poder judicial). La tercera mutació és fer de la política una religió. O més que una religió, li matisaríem, en una església, amb la fe ideològica vibrant i els algoritmes a l’altar. I la quarta mutació és la decisió del poder polític de contemplar i utilitzar els mitjans, no com a contrapunt crític en la construcció democràtica, sinó com a torres repetidores de les seues posicions. Val el mateix per al Govern que per a l’oposició aspirant, país per país.

Hi ha més informació que mai, i arriba a l’instant; però la velocitat de difusió de les notícies i la complexitat de la rebotiga d’on sorgeixen confon i afavoreix la pèrdua de context. I tot, sense context, és més manipulable. Temps difícils per explicar.