Tempesta política i canvi de marea

La Lluna provoca pujades i baixades de la marea, de plenamar a baixamar. Com les enquestes polítiques. Però saben els aficionats a la navegació que “les aigües són impredibles”. Tot al revés. En aquest punt es troba l’escenari polític espanyol. Ni el CIS de Tezanos és capaç de posar el PSOE al davant. I sumant el que queda en les febles aportacions dels seus socis, la navegació dels propers anys –veurem quants– s’anuncia plàcida per a una majoria sobrada de populars i ultradretans. Com en altres països.

A aquesta previsió suggerida pels últims esdeveniments queden tres potents incògnites per incorporar: el posicionament final d’Alberto Núñez Feijóo; la capacitat dels socialistes de regenerar-se des del terra, basant-se en el poder femení alternatiu convocat per Pedro Sánchez; i la direcció del vot centrista desemparat que fuig de l’escàndol del trio tòxic Cerdán-Ábalos-Koldo però que tem els desperfectes socials, estètics i de convivència del govern que ve, per la intransigència de Vox. El seu xantatge ja va liquidar organismes i polítiques socials en les autonomies on són imprescindibles per governar, és a dir, València, Múrcia, Extremadura o Castella i Lleó.

“Esperant Núñez Feijóo”, titula Jordi Juan, director de La Vanguardia, reclamant el Feijóo de la Xunta de Galícia en comptes de l’actual que se supera en desqualificacions, envoltat de personatges agressius com Miguel Tellado i Ester Muñoz. Va assegurar fa tres anys a l’arribar que “jo no he vingut a insultar Pedro Sánchez, sinó a guanyar-lo”. “Quan vas al davant a les enquestes, no fa falta mostrar sobreexcitació per arribar al poder. N’hi ha prou amb presentar les teues propostes i esperar”, escriu Jordi Juan. Orfes de propostes ara per ara, tret de la previsió d’Aznar en el feliç Congrés de Madrid, en què es va aplaudir el valencià Mazón, que Pedro Sánchez anirà a la presó per l’amnistia.

Sobre la capacitat de recuperació del PSOE caldrà esperar i veure. Cridar a files i empoderar les dones, tan decebudes per l’escàndol intern, és una sortida interessant però potser insuficient davant de tant desperfecte. “Si amb anar-me’n s’arreglava el mal, ja me n’hauria anat”, assegura Sánchez; però sense divisar recanvi, el seu entorn li demana que aguanti. De moment.

Fora d’aquests dos blocs polítics tradicionals, de popularitat de puja i baixa, com la marea, queden dos milions de ciutadans que votarien a desgrat qualsevol d’ells i no saben què fer. Adolfo Suárez va crear el CDS i va obtenir 19 diputats el 1989 precisament per jugar com a vot refugi i frontissa parlamentària; però al renovar la majoria absoluta Felipe González, el seu projecte es va fer innecessari.

Anys després, Albert Rivera es va alçar sòlidament com a tercer partit, potser decisiu, però després d’onze anys de dura travessia iniciada a Catalunya i quan ja entrava al port del poder d’Espanya, va estavellar incomprensiblement el seu vaixell contra les roques. En privat, Rivera insisteix que la culpa la va tenir Sánchez; “com de tot a la vida últimament”, se li podria replicar amb ironia. Més aviat, com indiquen alguns fidels, a Rivera el van convèncer que es podia menjar el PP i esperar a ser president sense ser vicepresident de ningú. Va marcar una fita insuperable: d’abril a novembre del 2019 va passar de 57 a 10 diputats. I més tard, el seu partit, a zero.

Per una opció així, inexistent o irrellevant ara, sospiren dos milions d’espanyols que acabaran votant PP o PSOE; o potser en blanc, com va suggerir Felipe González. Aigües molt revoltes.