Política de bronca o política eficaç

Ni el calorós estiu els ha adormit, ni la catàstrofe ecològica dels terribles incendis al nord-oest de la península Ibèrica els ha commogut. L’1 de setembre, dilluns, la política espanyola va tornar a la grenya i va acabar la primera setmana amb una tensa cerimònia d’inauguració de l’Any Judicial, que va plantar el líder de l’oposició, Núñez Feijóo. D’aquesta manera, la discrepància ja està instal·lada en els tres poders –l’executiu, el legislatiu i el judicial–, cosa que confirma una crisi institucional de gran calat. Ni un rastre de diàleg, zero voluntat d’entesa.

Traduïda aquesta situació al llenguatge barroer, popular, recorda l’acudit que sentíem explicar als bascos, rient-se d’ells mateixos: “Però, Patxi, per què hem de discutir-ho, això, si és tan fàcil arreglar-ho a hòsties?” Aquesta és l’actitud d’una part de la dirigència política espanyola, amant de l’insult davant la proposta de la bronca davant de la construcció.

Com destaquen diversos dirigents municipals, hi ha ajuntaments en els quals la ultradreta de Vox governa amb el PP, però sense acceptar responsabilitats en el govern local. Un exemple, Binèfar (Osca), amb deu mil habitants. No fer res demostra que serveix per continuar pujant a les enquestes.

Encara rai que el país, malgrat que disgustat per la polarització política, funciona raonablement. I això no només succeeix a Espanya: mentre França estudia posar de nou en pràctica la política de la “cohabitació”, com quan compartien el poder un president socialista, Mitterrand, i un primer ministre de la dreta, Chirac, Itàlia distingeix entre la política de superfície, amb Giorgia Meloni entregada a Trump, i el vicepresident Antonio Tajani teixint aliances econòmiques internacionals.

El divendres 5 de setembre, a la mateixa hora que a Madrid es vivia la solemne jornada judicial més tensa que es recordi, a Barcelona, a la seu dels grans empresaris, el ministre espanyol d’Economia i Comerç, Carlos Cuerpo, i el vicepresident italià i ministre d’Exteriors, Tajani, promovien més aliances econòmiques i menys burocràcia europea. Per a Cuerpo, “Europa no pot caure en la paràlisi, perquè el full de ruta està llest, i el més urgent ara és aplicar-la, perquè les pimes sentin de forma tangible els beneficis de pertànyer a la Unió”. Això implica desburocratitzar amb propostes concretes com un portal únic de contractació pública comunitària, millor accés a recursos econòmics i un entorn empresarial més eficient. La trobada entre Espanya i Itàlia es produïa a la vora de la Mediterrània, “que ha de ser motor de desenvolupament i no un cementiri”, en paraules de Tajani. Van destacar l’increment del comerç entre els dos països: intercanvis comercials de 77.000 milions d’euros i inversió creuada de 65.000. Es van estudiar estratègies conjuntes per posar el focus comercial al Brasil, Mèxic, l’Argentina i els Estats Units. El 2024 la inversió italiana a Espanya es va triplicar. Itàlia és el desè país inversor i genera 107.000 llocs de treball.

L’aplicació dels aranzels per Trump anima a reorientar polítiques de cooperació comercial que no passin pels Estats Units; encara que “un aranzel del 15 per cent no sigui un regal –va destacar Tajani–, és millor que el que ha de suportar l’Índia”.

Deu ser per això també que l’Índia –el país més poblat del món– bascula cap a l’eix Xina-Rússia-Corea. La recent cimera entre Xi Jinping, Putin, Kim Jong-un i Modi probablement no hauria estat possible abans de Trump, o amb una política diferent de la Casa Blanca. Un món regirat nou mesos després de la seua presa de possessió. I tot allò que encara ha de venir.