Sense agricultura, no hi ha projecte

La frase rotunda del titular la va pronunciar fa molt pocs dies l’expresident del Govern central Felipe González en un interessant esmorzar organitzat per SOS Rural. En realitat, Felipe va anar més enllà: “Sense agricultura no hi haurà projecte de país –Espanya–, ni tampoc d’Europa.”

Flanquejat per l’exministre Manuel Pimentel, l’únic que es va atrevir a dimitir-li a Aznar en el seu dia, va desgranar González que a Brussel·les es prenen les decisions des de despatxos allunyats del camp i de la realitat del sud d’Europa, on està la producció agrícola (Espanya, Itàlia, França i en menor mesura, per dimensió, Portugal i Grècia).

Els que dirigeixen Europa són, gairebé tots, del nord i urbanites, massa influïts per ecologistes radicals que no entenen que la pitjor agressió al medi ambient és la despoblació, que comporta desertització; fer la vida impossible a agricultors i ramaders és condemnar Europa a la “pèrdua de la seua sobirania alimentària”. I els seus habitants a nodrir-se en el futur amb productes produïts qui sap on i amb quin tipus de controls fitosanitaris, i d’altres. Amb aquesta deriva, el cost del carro de la compra, que ja s’ha disparat en uns anys, continuarà creixent i l’alimentació sana i autèntica serà cosa de rics, va destacar Pimentel.

La Comissió Europea produeix sobretot normes i exigències burocràtiques (“ens converteixen en una gestoria”, es queixen agricultors i ramaders, que situen en la paperassa excessiva un dels seus fronts principals).

Deia el ministre Luis Planas a Ponferrada, a propòsit dels devastadors incendis, que “una muntanya amb gestió i un camp amb gent és un territori més segur”. Ho subscrivim tots. I afegeix Begoña García Bernal, secretària d’Estat d’Agricultura i Alimentació, que “un camp amb dones és un país amb futur. Perquè on hi ha dones rurals, hi ha comunitat, hi ha producció, hi ha arrelament i resiliència”.

Va comentar Felipe González, fill de vaquer càntabre emigrat a Sevilla, que, “si tingués una altra vida, triaria ser mestre de primària i viure al camp”, que havia rebut crítiques per acudir a un acte de SOS Rural. “Jo vaig on hi hagi diàleg, que és el que cal en aquest país.” Ho va repetir diverses vegades com a recepta antipolarització. En realitat, en pocs àmbits, com en aquest, hi ha tanta possibilitat de dialogar i potser d’arribar a acords. Impulsem un Pacte Nacional d’Estat per l’Espanya rural. A veure qui no el firma.

En la política nacional, una altra cosa no sembla avui possible, perquè l’enverinament és màxim. Les sessions parlamentàries semblen un ring dialèctic. I alguns tribunals, una loteria.

El judici contra el Fiscal General de l’Estat quedarà com a exemple de despropòsit. Qui es molesti a llegir totes les declaracions i contrastar informacions conclourà que no apareix prova de la suposada filtració per García Ortiz del correu sobre la petició d’acord amb la Fiscalia del delicte tributari que s’acusa l’empresari González Amador. Resultaria tremenda una condemna sense proves davant dels testimonis que aquest correu el tenien abans bastants periodistes i altres professionals. Alguns d’aquests periodistes ho han declarat amb rotunditat davant del Tribunal. Penós l’intent de desacreditar els informadors per l’advocat de González Amador. Saben bé aquests informadors que declarar falsedats com a testimonis és delicte. Si García Ortiz és condemnat, se’ls jutjarà a ells “per mentir”? Si no és condemnat, pagarà el degà del Col·legi d’Advocats de Madrid les costes per haver estat acusació particular?