2026: viacrucis electoral i judicial

Sense perdre de vista l’agitada escena internacional –Veneçuela, Ucraïna, Gaza, l’Iran, Somàlia– l’any que comença s’anuncia a Espanya molt alterat. Almenys amb tres eleccions autonòmiques (Aragó, Castella i Lleó, més Andalusia) i qui sap si amb unes de generals anticipades.

Però en el front judicial hi ha una corona d’espines preparada per al PP i per al PSOE. Hi ha fixats judicis pels casos de corrupció de Púnica, Gürtel, Bárcenas i altres, que ja no poden demorar-se més. I a l’empresa política de davant, pels casos Ábalos, Koldo i Cerdán. Un any sense respir.

Aquest calendari electoral i judicial inquietaria especialment si la situació social fos explosiva. Però es diria que Espanya s’ha acostumat a viure, i fins i tot a progressar, sense que la política –i política inclou els tribunals– afecti gaire la població.

El final d’any, si es descompta la xacra de la desigualtat que és urgent de combatre, ha estat un festival de consum amb centres comercials desbordats, carreteres embussades i ocupació turística en màxims.

Alhora, la borsa marcava rècords històrics per sobre dels 17.000 punts i gairebé tots els indicadors econòmics consolidant Espanya com el país més solvent de l’eurozona.

Al mig, un discurs molt significatiu i un esquetx televisiu especialment gràfic. Hi va haver discursos de final d’any de tots els dirigents polítics –Sánchez va destacar els avenços de la seua gestió i els presidents autonòmics van justificar la seua– però va destacar especialment l’al·locució de la nit de Nadal del rei Felip VI. El cap de l’Estat va reclamar seny i convivència; va demanar substituir el crit per la paraula i va defensar la Constitució, la qual cosa no fa bona part de la nòmina política.

Això a la nit de Nadal. I a la de Cap d’Any, regal de dos minuts esplèndids de José Mota amb una reunió de suposats ministres que acorden fer fora tots els immigrants, tots; però quan comencen amb les excepcions del personal de cures, de l’hostaleria, l’agricultura, la construcció, metges, professors, futbolistes i tots els que cotitzen a la Seguretat Social, no en fan fora cap perquè Espanya els necessita. La direcció de TVE reconeix que ha causat malestar, sense identificar a qui. Una pista: a Santiago Abascal, que va proposar fer fora vuit milions d’immigrants, li ha amargat les festes, encara que va tenir a casa com a convidada la líder italiana Giorgia Meloni.

Ara, a més de les línies de debat habituals, l’acció militar dels Estats Units contra Veneçuela s’incorpora en l’intercanvi d’argumentacions trobades entre els partits espanyols. L’esquerra demana denunciar enèrgicament la intervenció nord-americana i “no fer el ridícul com en el cas Guaidó”, en paraules de Gabriel Rufián.

Pablo Fernández, de Podem, és més radical i demana “trencar relacions amb els Estats Units i sortir de l’OTAN”. El govern espanyol demana aturar l’escalada militar, respectar el dret internacional i s’ofereix a fer de mitjancer. I la dreta oscil·la entre l’aplaudiment a Trump i les acusacions a Moncloa per contemporitzar amb Maduro.

El que temen els veïns de Veneçuela és que el mètode expeditiu de Trump proliferi. Ho denuncia Petro des de Colòmbia. I es tem a Panamà, on els Estats Units van denunciar que empreses xineses s’havien instal·lat a les entrades del Canal. Però inquieta també Grenlàndia. Aquest territori el pretén Trump, amb la qual cosa el govern de Dinamarca intueix que pot ser la tercera intervenció de la Casa Blanca, si és que la segona no correspon a l’Iran o a Cuba.

Déu-n’hi-do quin primer any de mandat de Trump. Encara rai que no va rebre el Nobel de la pau.

El 2026 porta un món molt agitat i una Espanya amb polarització garantida. Prenguin seient.