PSOE acorralat i PP descol·locat

La crisi política de final de maig ens ha deixat un PSOE acorralat anímicament, judicialment i mediàticament davant un PP descol·locat, apressat a governar, que tem que s’unfli massa el globus de Vox i resulti amenaçador.

El panorama és desolador, especialment per a una ciutadania que reclama exemplaritat, acords i pactes d’estat per resoldre els problemes d’una Espanya que va bé, encara que amb desigualtats i excessiu desequilibri territorial i fiscal.

El clima d’enfrontaments verbals és deplorable i les sessions de control de govern dels dimecres, un autèntic ring. A l’Amèrica Llatina se segueixen amb estupor. Les plataformes televisives podrien programar aquestes sessions en un canal temàtic, intercalant-les amb combats de boxa i altres especialitats violentes. Fins i tot pujaria l’audiència. Les televisions generalistes haurien d’advertir de l’emissió de continguts agressius per protegir la infància, perquè a veure quins pares aconsegueixen inculcar als seus fills respecte al proïsme amb aquest espectacle setmanal dels pròcers.

Després de la crisi política del maig, arriba el viacrucis del juny que obre el papa Lleó XIV amb visites a Madrid, Barcelona i les Canàries. El president Zapatero retarda la seua declaració a meitat de mes però així permet que les cròniques i les tertúlies continuïn cremant sense material nou a calcinar. Sembla que es va gastar gairebé tot en l’última escomesa. Els polítics que han fet de la declaració agressiva la seua única contribució al debat, van mig desesperats perquè, de tant repetir-se, esgoten fins i tot el seu públic més entregat.

El president Pedro Sánchez demana comparèixer al Congrés, però el dia 18, després del Consell Europeu; i, després, esclar, de la declaració de Zapatero, que té amb l’ai al cor el PSOE. L’UCO confirma ara que els comptes de Begoña Gómez en relació amb la càtedra de la Complutense no tenen res d’anormal. Podrien haver-ho dit fa un any però aquest silenci desgasta més. Com diu el guru Aznar, “el que pugui fer, que faci”.

Seguint la consigna aznariana, l’alcalde d’Algete, localitat de 21.000 habitants 20 km al nord de Madrid, ha retirat el nom de Joan Manuel Serrat a un equipament municipal. Per amagar el seu menyspreu a l’art i la cultura s’escuda en “la nul·la relació del cantautor amb la localitat”. S’entén llavors que en pròximes dates cauran noms de carrers dedicats a músics com Beethoven, científics com els esposos Curie, astronautes com Glenn i esportistes com Rafa Nadal o Di Stéfano, dels quals no hi ha constància que estiuegessin en aquest poble. Aquest alcalde, el popular Fernando Romo, ha decidit posar la seua localitat al mapa de l’Espanya rústega, com va fer el de la Pobla de Segur (Lleida) al retirar l’avinguda Josep Borrell al seu fill més brillant pel delicte de no ser independentista. Preparin-se perquè a l’Espanya que ens cau al damunt aquests espectacles deplorables proliferaran.

Vist el panorama des d’un dron, s’aprecia una acumulació d’investigacions judicials sobre la geografia socialista, amb dirigents i familiars inclosos, i una desfilada d’excàrrecs del Partit Popular davant dels tribunals per corrupció i per operacions policials tèrboles contra personatges com el seu extresorer Bárcenas.

Sobre aquesta doble realitat s’alça l’ultradretà Abascal, amb inquietud creixent en el Partit Popular la radicalització verbal del qual –inclosa la de la premsa afí que rivalitza en titulars catastrofistes– sembla que només beneficia Vox.

O Sánchez convoca eleccions o a Núñez Feijóo li agafa un cobriment.