Plegar a temps

A Miles ahead es recrea la crisi de Miles Davis a finals dels setanta, quan l’autor de Kind of blue passa uns anys sense tocar ni una nota. Preguntat al respecte en una seqüència inicial del film, el genial trompetista respon que simplement no tenia res a dir. Tant de bo molts creadors fossin tan coherents. La retirada temporal del músic encarnat ara a la pantalla per Don Cheadle m’ha fet pensar en una anotació del Diario de un escritor burgués, de Francisco Umbral, aparegut en 1979 i que vaig comprar mesos enrere en una llibreria del vell del barri madrileny de Malasaña, vora el romàntic Café de Ruiz: taules de marbre, grans miralls a les parets, llums de tulipa, bancs de vellut granat... Reflexiona Umbral amb el seu característic estil barroc –la prosa de sonajero, bescantada per Marsé– que hi ha una edat per deixar-ho tot (de plegar, que en diem amb un verb català inexistent en castellà), encara que a l’hora de la veritat no es deixi res. Una edat que no és la vellesa sinó la discreta maduresa en què t’adones que ja has acomplert els teus objectius a la vida, per modestos que siguin, i potser ja has demostrat als altres i a tu mateix tot allò de què ets capaç, de manera que en endavant ja només preveus repetició. Una idea que respon a la fatiga que se sent de la pròpia persona a partir d’un cert moment, o potser més aviat la por a cansar-se o a cansar. Plegar per dedicar-se a d’altres coses o simplement per no fer res més, si bé això darrer és molt difícil, perquè calen diners per seguir vivint i perquè enfrontar-se als espais buits de l’oci pressuposa ja enfrontar-se amb la mort. El que en realitat succeeix, en la majoria de casos, continua Umbral, és que sovint ja ho hem anat deixant tot en secret –feines, amor, amistats–, sense explicar-ho a ningú, i fem veure que encara hi som quan ja portem molts anys absents. Es tracta d’una solució covarda, que de fet no és cap solució: la filosofia del supervivent. Però així avancen tantes biografies. I així s’escriu la història, també, perquè quasi tots els actes heroics han sigut fugides endavant. Res no requereix de tant valor, conclou, com una bona retirada a temps, que no és només una victòria, sinó el gest més gloriós que podem fer quan ja no tenim res de què fugir. O bé que dir. Aleshores només resta “suicidarse en vida y disfrutar de la hermosa muerte del jubilado de sí mismo”.