Història reapareguda

Coses que no sabia i ara sé de la capital de l’Urgell, gràcies al llibre Tàrrega desapareguda, la qual reapareix momentàniament sobre el paper per obra de l’amic Jaume Ramón, activista de l’àmbit de la cultura i estudiós de la història local, amb moltes velles fotografies en blanc-i-negre, algunes inèdites, i els respectius comentaris al marge.

Que, per exemple, la primera imatge de Tàrrega obtinguda amb una càmera, per Josep Sagristà, visió panoràmica des del sud que obre el volum, data de 1880, amb una tartana en primer terme circulant pel camí arbrat de l’horta de la Plana. Que el carrer de l’Hospital, continuo, en què s’alçava antigament el portal de Sant Antoni, era l’accés a la població del camí ral de Lleida a Barcelona. Que la plaça de Sant Antoni va ser la primera de la vila medieval i que al cantó porticat on avui es troba la biblioteca pública hi havia hagut una fonda coneguda com a Cal Botifarres (no fa falta preguntar quina devia ser l’especialitat de la casa). Que enmig de la mateixa placeta hi van posar la primera font d’aigua corrent del municipi. Que un dels vials de l’antic call jueu es diu carrer de la Font perquè baixava fins a la denominada font del Rei, a l’altre costat de riu, enduta per la rovinada de Santa Tecla de 1874. Que el portal de la Muralla, refet amb elements d’altres portals caiguts arran d’aquell aiguat, seria derruït pel consistori amb el pretext d’aprofitar-ne les pedres per bastir l’escorxador comunitari. Que a la plaça Major se l’havia conegut abans com a plaça del Blat. Que als anys seixanta del segle XX van ser debolides cinc arcades de l’aleshores bastant més llarga filera de porxos del carrer del Carme, davant del casal dels Càrcer-Sobies. Que la capella dels Ardèvol existent des de la tretzena centúria en l’al·ludida artèria urbana avui tan cèntrica i comercial va ser igualment enderrocada, en 1940, amb el vistiplau de les insensibles autoritats franquistes, i el sepulcre que contenia és actualment al MNAC. Que el passeig del Carme o Pati era tot a peu pla i estava dividit en tres franges de cap a cap, una per al trànsit rodat, una altra perquè hi caminessin els burgesos i una altra per a les classes humils. I que a dalt a Sant Eloi hi vivia un ermità que publicava un quinzenal d’ideologia conservadora i carlina, El Ermitaño de San Eloy, rebatejat per la gent com Lo Lloca.