Paisatges de paper
Per un contratemps o per un altre, fins fa pocs dies no havia trobat el moment –i això que ja m’inclouen a les “classes passives”– de visitar al Castell del Remei l’exposició Paisatges invisibles, de Domènec Corbella, així que em sap greu no haver-la pogut prescriure aquí fins avui, quan només li resta una setmana, fins dijous 31.
Domènec Corbella és un veterà artista de Vallfogona de Riucorb amb una extensa trajectòria acadèmica, format a Barcelona i Florència, catedràtic de Belles Arts a la UB, investigador a la de Porto, especialista en Joan Miró, sobre el qual ha publicat uns quants treballs de recerca, i que pot presumir d’haver exhibit la seva obra –acompanyat o en solitari– a les al·ludides capitals de Catalunya i la Toscana, a Tarragona, al Morera de Lleida, a Arezzo, a Tolosa, a Madrid, a Estocolm, a Lisboa, a Ljublijana, a Grenchen, a Leverkusen o a les ciutats xineses de Beijing, Taipei, Shenzhen o Hangzhou, prop del llac del mateix nom... i ara al celler situat en terme de Penelles, prop de l’estany d’Ivars. Alhora, Corbella s’ha implicat a fons, a través d’un interessant activisme gràfic i escrivint llibres, en la defensa i promoció dels inqüestionables valors històrics, patrimonials, turístics i humans de la vall del Corb, que a nivell personal no només reconec, sinó que també en comparteixo modestament la voluntat de divulgar-los, si bé en el meu cas des d’una adhesió sentimental perifèrica, perquè el riu discorre pel terme d’Arbeca, però ja força diluït, perdut el caràcter que presenta de Belianes per amunt, en aquell recòndit i poètic territori urgellenc que segarreja.
La vall del Corb és de fet la protagonista de la referida mostra de dibuixos i pintures executades sobre paper mitjançant la denominada “tècnica seca”, això és sense emprar dissolvents, de vegades aquosa, però també sanguina, litografia, amb tinta, etc. Potser no invisibles del tot, com resa el títol, es tracta d’uns paisatges rurals si més no discrets, humils, quotidians, anònims. L’essència del secà: sembrats, ametllers, oliveres, alguna clapa de bosc, cabanes de pedra, camins, bancals, espones... Una visió destil·lada, minimalista, de clara influència oriental, corresponent a les darreres etapes creatives zen i taoista d’aquest practicant de la “glocalitat”: global i cosmopolita d’una banda, localista al màxim de l’altra. Una delícia.
