Política de bolero
La mort del “guapo” de la Trinca em va fer discórrer que és una llàstima que ja fa molts anys haguessin plegat de cantar, tenint en compte tants motius d’inspiració com trobarien ara mateix per engruixir el seu repertori satíric: quin èxit no obtindrien, per exemple, estrafent un xotis sobre la castissa Ayuso, o quin altre, amb música taurina, ridiculitzant fesomia i idees cabrunes del també ultradretà Abascal.
Una de les cançons que arran de la luctuosa notícia sonaven per la ràdio era aquell Bolero que engega “Sembla com si fos ahir, / que passant amb el Vespino / pels carrers del barri Xino...” i tot seguit desgrana un rosari d’epítets dedicats a la ingrata protagonista femenina de la història, que avui no superarien els estrictes paràmetres de la correcció política: bandarra, guarra, marcolfa, golfa, marfanta, petardo, cardo borriquero, paparra, podrida, bacona... El primer cop que la vaig sentir, ignorava el significat exacte de marcolfa, sinònim de puta, i de marfanta, una mena de bruixa de les terres de l’Ebre.
Les marcolfes, justament, han estat els darrers dies molt presents a l’actualitat informativa espanyola. D’una banda, l’afició prostibulària d’Ábalos i Koldo, que ha obligat el PSOE a prescriure l’expulsió als afiliats que mantinguin comerç carnal onerós (aplicant uns codis ètics tan rigorosos, la militància masculina d’alguns partits quedarà reduïda aviat a quatre gats). De l’altra, les saunes del sogre de Pedro Sánchez, on segons el PP els clients suaven no només per efecte del vapor. Finalment, l’esmentada Ayuso declarava que els indepes fem de “proxenetes” del sàtir de la Moncloa, que s’hi posa bé mentre la resta de súbdits reials paguen la festa.
Parlant de meuques i de Madrid, em ve al cap una carta del general Prim a un amic reusenc, tot just arribar en 1841 a la Villa y corte per recollir l’acta de diputat, en què li comentava en termes críptics el baix nivell del personal de les cases de barrets locals, en comparació amb les catalanes: “Ayer visité algunas profesoras y no vi ni una cara que me recordase las delícias de aquellas niñas”. Professores de què? Tu també, Joan? És clar que llavors tot això no estava tan mal vist com avui. Pel futur president del consell de ministres, encara no devia ser l’hora de l’heroic dilema “O caixa o faixa”, sinó del sens dubte menys dramàtic “O davant o darrere”.
