Mar en flames
Després de la treva d’un juliol prou suportable, i havent superat un juny amb màximes inaudites de 40 graus, hem enfilat un agost abrusador, com em temo que ho seran tots cada cop més d’ara en endavant, a conseqüència del vigent canvi climàtic sobre el qual els científics no han deixat d’advertir-nos però que els caps calents –mai millor dit– que governen el món es resisteixen a admetre, i espera’t que la desfilada de manaires ultradretans no s’ha acabat ni de bon tros, també aquí a casa nostra, funesta patuleia de trumpistes amb barretina o mantellina, un perill de què ens crèiem vacunats per l’amarg record del franquisme, pendents només tots ells dels seus egoistes interessos econòmics immediats, convençuts o potser ja no gaire, però poc els deu importar, que els pobladors futurs condemnats a sobreviure com puguin sobre la faç d’un planeta calcinat ja s’espavilaran, igual que els resulta indiferent la sort actual dels desvalguts, que per una paradoxa que costa d’entendre són sovint aquells que més els voten, diria que no tant per pobresa com per ignorància o rancúnia: mira que s’ha de ser masoquista i carallot.
Però no era de política que volia parlar avui, sinó del temps, tot i el vincle evident entre els dos temes. El juny més càlid des de 1961, aquest darrer, data d’ençà que consten registres fiables, informava el diari. De l’antic “al juny la falç al puny” a la moderna adaptació “al juny el vano al puny”, malgrat que aquest giny refrigerador manual pugui aparèixer com a anacrònic, però el cert és que cada dia se’n tornen a veure més, no tan sols empunyats per dits femenins, suposo que per pràctic i barat, també bastant per coqueteria.
Ni l’escapatòria d’anar a refrescar-nos a la platja, gairebé no ens queda, banyats no pas en salabror freda sinó en suor, tant pròpia com aliena, tenint en compte l’augment de temperatura del líquid marí en tres graus de mitjana els darrers estius, fins al punt que la tan emprada fórmula retòrica “onada de calor” ja no es tracta d’una metàfora, com tampoc ho són (per posar-nos lírics) el vers més conegut d’Ausiàs March, “bullirà el mar com la cassola en forn”, ni el títol d’aquell poemari Arde el mar, de Pere Gimferrer, o el d’una compilació recent de la recuperada poeta valenciana Maria Beneyto, De flama soc i d’aigua, d’elements sempre en guerra. Bé, una guerra finalment guanyada pel foc.
