Sota el signe d’Hèlios
Potser perquè l’evocava a distància prudent, des d’un sanatori erigit dalt d’una serra airejada a 700 metres d’altura, Màrius Torres va afirmar en un emblemàtic poema que a Lleida “el sol és feliç”, igual que escriuria, amb idèntic rigor meteorològic, que el vent hi “és un poeta”. Exacte, versificador com ell, més donat per tant a metàfores líriques que no a dades empíriques.
Feliç, tal vegada, l’astre rei, però potser no tant els soferts veïns de la ciutat llunyana que l’hem de patir als estius, aquests últims cada cop més ardent. Canvi climàtic, ja se sap, per molt que alguns irresponsables i egoistes s’entestin a negar-lo. Escalfament global, que tard o aviat acaba per afectar-nos tot el cos, començant per la mandarina, perquè al cap i a la fi en qualsevol casa sempre és el terrat allò que primer es caldeja, en el cas dels humans amb les previsibles conseqüències de tot ordre (Trump mateix sembla haver pres massa banys solars).
La reflexió poètico-fisiològica ve a tomb de la notícia publicada per Eduardo Bayona en aquest diari el passat 6 de juliol, després d’un juny en què arreu del país, i també d’Espanya i bona part d’Europa, s’han batut rècords històrics, en particular a la conurbació segrianenca: cinc graus per damunt de la mitjana registrada aquell mes en anys anteriors, quasi un grau i mig superior al conjunt de la resta de capitals de província espanyoles, si se’m permet una expressió tan rància. Un total, fins ara insòlit, de 233 hores depassant els 30 graus i una quinzena –just la meitat– de nits tropicals, amb més de 20 graus nocturns.
Possibles causes científiques del fenomen, segons l’autor del reportatge: la baixa altitud d’una urbs situada a tan sols 167 metres sobre el nivell del mar, l’efecte illa de calor per culpa de l’acumulació d’asfalt i ciment, i la “dorsal càlida”, sigui això el que sigui, amb efectes a gairebé tota la península (algun desgavell a la troposfera, per entendre’ns ràpid, producte d’altes pressions de procedència nord-africana: que no se n’assabenti l’Orriols, perquè vomitaria un tuit incendiari).
Tot i que augmentat fins a extrems preocupants, res de nou sota el sol, mai millor dit, a la llum d’alguns comentaris i testimonis antics a l’entorn del clima local que desgranaré el pròxim dia, a risc d’acalorar en excés la lectura, tan de mal fer amb gotes de suor perlejant el front.
