La pell de Lleida
Des de mitjan juliol, la Paeria és propietària de les antigues adoberies situades en un local que ja tenia llogat, a la rambla de Fernando VII (atès que en tants anys d’ajuntaments democràtics ningú ha cregut necessari o convenient de rebatejar-la, proposo designar en endavant aquella cèntrica via pública per mitjà de la seva denominació originària completa, en record d’un monarca absolutista, psicòpata, retrògrad i sanguinari: bé, si afegeixo que era masclista, potser aleshores sí que algú o altre farà el pas).
El conjunt adquirit pel consistori deu ser el més vell i millor conservat de tot el regne on regna a hores d’ara un descendent directe del rei conegut per no pocs dels seus incauts súbdits com “el Deseado” (hi ha desitjos que un cop acomplerts acaben matant), i constitueix un valuós testimoni de la pròspera manufactura pelletera de la ciutat en temps antics. De fet, els dos obradors i la canalització que l’integren van ser construïts al segle XIII. En aquella època, els productes dels adobers lleidatans gaudien de tanta bona fama que eren exportats a llocs tan llunyans com Síria i Egipte. Una cèdula emesa en 1259 per Jaume I, que aquest sí que era un sobirà com cal, i a més dels nostres, permetia als mercaders del sector desplaçats des de la riba del Segre fins a les fires de la Xampanya francesa de disposar d’un cònsol particular, igual que els de Barcelona, València o Montpeller. Excel·lien, els mestres del cuiro de per aquí, en la fabricació de soles de bota, cordovans, pergamins i marroquineria en general. Alguns cronistes parlen de parells de guants de cabrit tan fins que cabien, ben plegats, dins de closques buides de nous.
Aquells hàbils professionals tenien els tallers a l’actual carrer de Blanquers (on assaonaven o blanquejaven les pells) i les botigues al que avui és més o menys el carrer del Carme. La derrota del 1707 a mans de l’instaurador en aquest país de la dinastia borbònica suposaria la decadència d’una producció artesanal que havia comportat per a Lleida sis segles de riquesa, segons Josep Lladonosa fins i tot superior a la derivada de l’agricultura, i el tancament d’unes instal·lacions impregnades d’història, misteri i llegenda que Josep Wehrle triaria com a escenari de la comèdia bufa d’ambientació medieval Los tres reyes. Quatre, si comptem el dèspota cruel que encara dona nom a la rambla.
