Dies de ràdio
L’estiu que aviat deixarem enrere no és la millor estació per escoltar la ràdio, perquè els programes més seguits obren un parèntesi, sense el locutor titular, o algun fins i tot plega per sempre, com El Búnquer i les seves divertides biografies a càrrec del Peyu i Jair Domínguez, que ja no tornarem a sentir més, en el meu cas caminant amb els auriculars posats i esclafint unes riallades tan sonores que algun transeünt amb què em creuava devia pensar que no hi soc tot... i potser no s’equivoca gaire.
En realitat volia comentar, arran de la represa de les programacions normals, dues notícies recents que m’han retrotret, nostàlgic, a la meva pròpia joventut radiofònica activa, confesso que una vocació professional frustrada. La primera és que a Miralcamp rehabilitaran la torre de setze metres d’altura construïda ara fa mig segle com a dipòsit d’aigua, amb la idea de convertir-la en mirador del Pla d’Urgell i més enllà, fent justícia al nom tan ben trobat de l’alterós barri on s’aixeca: Bellavista. I és que aquell edifici vertical de tres pisos, als quals calia enfilar-se per una escala exterior de tres trams, amb pena de la vida els vespres ventosos, havia acollit als anys vuitanta les primeres i encara precàries instal·lacions de la pionera emissora en català Ràdio Ponent, abans de traslladar-se a Mollerussa, en què un servidor s’atrevia a perpetrar un espai setmanal titulat Perfídia, que combinava boleros i altres músiques tropicals, això és sensuals, amb comentaris irònics sobre crònica rosa d’actualitat extrets de les revistes del cor, se sobreentenia (si bé no estic segur d’haver aconseguit l’objectiu i que no fos pres pels oients al peu de la lletra) que amb ànim iconoclasta i satíric, suposo que per a molts simplement poca-solta.
La segona és la publicació del llibre Oleeé, torno a ser aquí, homenatge col·lectiu d’amics, familiars i antics companys d’ofici a l’inoblidable i malaguanyat periodista radiofònic Jordi Vendrell, mort prematurament el 2001, als cinquanta-tres, que amb la seva veu suggestiva i un estil desimbolt va marcar tota una època des d’aquella inicial Catalunya Ràdio innovadora, fresca i il·lusionant, i a nivell particular em convidaria a participar cada divendres a la mítica tertúlia L’Orquestra, al cantó d’una sèrie de personatges que admirava, aleshores per mi un somni fet realitat. Ai, quins temps!
