A bodes no conviden
Cada cop al personal li costa més de casar-se, i això que els darrers temps tot són facilitats. Per exemple, des del 2021 les parelles –ara també del mateix gènere– poden acudir a cal notari per contraure, un verb que paradoxalment s’utilitza tant per al matrimoni com per algunes malalties, sobretot infeccioses, igual que fins aleshores resultava vàlid fer-ho davant d’un mossèn, un jutge, un alcalde o regidor substitut, fins i tot un capità de vaixell en cas extrem d’emergència o excepcionalitat. Al pas que anem, i posats a aplanar el camí cap a l’himeneu, per dir-ho a l’antiga, potser aviat també seran habilitats per administrar el que no fa pas tant era tot un sagrament els revisors de tren, els cobradors dels peatges o els vigilants del parquímetre. Però em temo que ni així hi hauria més gent que es decidís a prendre estat, per dir-ho a la legal.
Reviso les dades oficials de l’Idescat corresponents al 2023, que si fa no fa deuen ser com les de l’exercici següent, sobre el nombre total de casoris celebrats a Catalunya, 27.068, xifra que representa una disminució del 0,1% respecte de l’anterior. Una taxa de nupcialitat “bruta”, i consti que no entenc l’adjectiu en el context descrit, ni el vull pressuposar, perquè tampoc no es tracta de llevar-li encara més romanticisme a l’assumpte, de 3,4 enllaços, per dir-ho a la moderna, cada mil habitants, mentre que l’edat mitjana dels nuvis continua augmentant, ara de 37,3 anys els homes i 35,1 les dones. Conclusió: ja quasi només es casen els vells... i els capellans, incloent algun bisbe, que per aquest motiu deixen de ser-ho, s’entén que capellans, per desgràcia no pas vells, que potser si fos així, i es produís un efecte rejovenidor en els desposats, aleshores l’estadística revifaria a base d’índexs positius.
Un fenomen que no fa l’efecte de ser nou o extraordinari, en el sentit d’insòlit històricament, tal com constato en un volum força curiós que m’ensenya la Mireia Gonzàlez a la biblioteca familiar dels Girona que ella mateixa ha anat recuperant i reordenant al Castell del Remei. Es titula La mujer i consisteix en una traducció al castellà del sorprenent assaig La femme, de l’escriptor, arxiver, historiador i filòsof parisenc Jules Michelet (1798-1874), però com que avui se m’ha acabat l’espai, amb el seu permís n’hauré de posposar el comentari de text fins al pròxim dia.
