Els trens de la lletera

Comentava aquí els dos darrers dies de reg (per aspersió: si l’encerto, l’endevino) la notícia d’una futura drecera ferroviària Lleida-Barcelona, anunciada pel ministre del ram per aquí a cinc anys, que sabent el pa que s’hi dóna, en aquest nostre discriminat país pel que fa a infraestructures de transports terrestres, ja seran bastants més, i si a les pròximes eleccions a corts, em refereixo ara al Congreso i no a certs estables o corrals de bestiar, en l’altra accepció del mot, encara que darrerament es puguin confondre, guanyen o condicionen el govern els hereus ideològics de Don Pelayo, el Cid i Franco, tal com vaticinen les enquestes, aleshores “tururut viola” i dubto que alguns ho arribem a veure.

Repassava en l’article anterior el llistat de vies fèrries de caràcter comarcal projectades al seu temps en aquesta plana, però mai construïdes, i vaig deixar per avui l’enumeració d’algunes de més ambicioses quant a pressupost i longitud, que tenien com a punt de sortida o arribada la capital de la boira. Inaugurades les línies troncals a Barcelona i Tarragona en 1860 i 1879, respectivament, i la prolongació cap a Saragossa i Madrid, tota una autèntica teranyina de ferrocarrils secundaris va ser objecte durant dècades d’especulacions als diaris i als despatxos, sens dubte més als primers que no als segons. Per exemple, el que havia d’unir la ciutat dels tres lliris amb Terol i Baeza, a la província de Jaén, que comparteix amb la nostra negoci oleícola. Un altre de què es va parlar força era el que recorria el Baix Segre fins a Mequinensa, amb un ramal cap a Fraga, que segons un reportatge de 1927 a la revista Lleida estaria enllestit en quatre anys. A principis de segle ja s’havien frustrat les connexions previstes amb la Granadella, d’una banda, i amb Camporrells de l’altra, tot i que els trajectes més anhelats eren els que s’adreçaven als Pirineus, per enllaçar amb la xarxa francesa, remuntant les valls del Segre fins a Puigcerdà, de la Noguera Ribagorçana fins a Vielha i de la Pallaresa fins a l’Arieja (l’únic que finalment es materialitzaria, si bé només a mitges, aturat a la Pobla), En fi, si el de Baeza hauria pogut ser conegut com el tren de l’oli, per analogia amb l’anomenat trenet del sucre o de la remolatxa entre Mollerussa i Balaguer, la majoria dels altres van acabar sent trens de la lletera, com el conte.