Feliç 2026? Feliç 2026!
M’adono que encara no els he desitjat un feliç i pròsper 2026 (igual que els sants, Cap d’any també deu tenir vuitada), només dues setmanes enrere un genèric “Bones festes”, fórmula de cortesia convencional i fa l’efecte que a hores d’ara impròpia de la nostra tradició cristiana, tot i no formar un servidor exactament part del club, en aquest cas del credo, perquè segons els nous inquisidors del nacionalcatolicisme a la catalana el fet de no dir “Bon Nadal”, per més que un no cregui en Déu ni en la seva reencarnació en un pessebre de Cisjordània, el fa mereixedor de càstig diví, i potser també al pas que anem de sanció penal, a més de l’epítet “babau” i la nefanda etiqueta de woke, que mai no m’hauria imaginat veure’m aplicada, per tant com he ridiculitzat aquí mateix el wokisme, sobretot lingüístic, però està vist que avui dia si no combregues amb les rodes de molí polítiques de la ultradreta barretinaire, i de retruc amb les hòsties religioses del rediviu integrisme ultracatòlic que aquella porta incorporat de sèrie, doncs de pet a l’infern i l’ostracisme cívic. Bé, no fa pas tant el destí era la foguera... I és que els portaveus mediàtics, i en particular les portaveues, de la secció local del neofeixisme planetari s’han descarat i van molt embalades. Espero que els compensin la infàmia amb reconeixements públics o el càrrec ben retribuït que semblen buscar a la desesperada. I, arribat el moment, un lloc al cel, a la dreta del Pare.
Confessa el narrador de Polonesa, la novel·la de Vicenç Villatoro que estic assaborint aquests dies entre copa i copa de sang de nadó, en ofrena a Llucifer: “Llegeixo els diaris i veig com desapareix, molt de pressa, el món que vaig conèixer i que em semblava etern.” La sensació de la humanitat viatjant en un autobús sense frens i conduït per algú que es comporta com un alcohòlic, en paraules d’una estreta col·laboradora del propi Trump. I el que és pitjor: els passatgers aplaudint i animant les suïcides maniobres del xofer ebri d’egolatria, avarícia i fúria desbocada. En fi, que Déu ens agafi confessats.
Vull dir que les coses no pinten gens bé, aquest 2026. Però com que estic tip que parents, amics i lectors m’acusin d’alarmista, recorreré a la consigna de Gramsci, a risc de passar altre cop per woke: “Contra el pessimisme de la raó, l’optimisme de la voluntat.” Que sigui lleu, l’anyada.
