Del poble bell al poble sec
El passat dissabte 10, Marc Casanovas presentava a la lleidatana llibreria La Fatal una documentada i amena biografia del restaurador, no pas de quadres o escultures sinó de plats amb menjar, Ramon Cabau, que havia regit el mític restaurant Agut del carrer Avinyó de Barcelona, on recordo haver dinat un cop, encara estudiant de Dret a la UB, suposo que després d’haver empenyorat els libres de text. Una òpera gastronòmica, es titula. A primera fila de la concorreguda sessió matinal, amb presència d’alguns cuiners llegendaris o encara en exercici d’aquestes comarques, com Joan Pallarès, Mercè Camins, David Jové o el doblement estrellat i boscà Joël Castanyé, hi seia Carles Palau, alcalde de Bell-lloc, perquè resulta que Cabau era fill d’aquesta vila de topònim admeto que potser un xic hiperbòlic, però que no seré pas jo qui gosi qüestionar-lo, fidel al vaticini del novel·lista Lawrence Durrell que sempre ens enamorem de la població de la nostra estimada. El biografiat havia nascut al referit municipi del Pla d’Urgell, en 1924, si bé només hi viuria un mes i mig, fins que el seu pare vidu se l’enduia cap a Lleida.
Just l’endemà, diumenge, a l’alterós cementiri ombrejat de xiprers i pins que domina la gran plana, acomiadàvem un altre bell-lloquí il·lustre, el cantant Salvador Escribà, de cal Sord, renom de casa que no li impediria gaudir tota la vida de bona oïda musical, líder de La salseta del Poble Sec, formació al·lusiva a un barri popular barceloní que havia amenitzat tantes festes majors i aplecs polítics aleshores alegres i multitudinaris, a finals del segle anterior, que dit així fa respecte, si bé aquell jove químic s’havia ja foguejat abans amb el grup local Som indígenes.
Si existeix un ocell anomenat pardal roquer, o també torredà, teuladí pels valencians, i un músic d’Alpicat conegut artísticament com Lo Pardal Roquer, el del Salvador va ser un “funeral rocker”. Informal però emotiva cerimònia rítmica, amb una gentada de la generació compresa entre els seixanta-cinc i la vuitantena movent el cos i picant de mans mentre sonaven pels bafles alguns dels èxits que ell solia interpretar dalt dels escenaris, com si en comptes de Bell-lloc fóssim a Nova Orleans, fins al punt que m’imaginava els esquelets remenant l’ossada dins les tombes, sens dubte el millor comiat que podia rebre: “Hasta luego, cocodrilo!”
