Rei per Reis
Rei de reis. Rei de res. Res de rei. Rei per Reixos? Sort que als mags d’orient, que ja saben que amb un llibre em conformo, no se’ls va acudir enguany de deixar-me al balcó el volum de memòries del seu col·lega emèrit de ponent, per més que els darrers temps l’home (bombar sang blava a les venes no l’eximeix dels vicis i defectes propis de la condició humana, sovint incrementats o si més no impunes en relació als seus súbdits plebeus) hagi reemplaçat els escenaris occidentals, vistos des d’aquí, això és l’altiplà que envolta la Zarzuela, pels paratges més càlids i també bastant més plàcids per a la seva inviolable figura dels deserts llevantins de procedència dels tres coronats visitants anuals dels camells, camarlencs i patges, contra l’arribada dels quals no compto pas que s’hagi pronunciat a través d’un tuit incendiari aquella filadora de pessebre de Ripoll, últimament tan amiga dels ultramuntans dinàstics i hispànics de Vox, amb qui cada dia s’assembla més, compartint idees i votants potencials, de manera que confio que Melcior, Gaspar i sobretot el racialitzat Baltasar li portessin el sac de carbó que es mereix i no pas el sac ple de paperetes que li auguren les enquestes.
Si els lectors desitjaven rebre de Ses Majestats un bon totxo sobre el pare del monarca actual, millor haver-los demanat en comptes d’aquest Reconciliación hagiogràfic algun estudi crític com el de 700 pàgines que fa dos anys publicava l’historiador britànic Paul Preston, en català a l’editorial Base, amb el títol prou eloqüent de Joan Carles I. De rei del poble a heroi caigut. Segur que en traurien més l’aigua clara, i no tanta bava.
Per cert, em pregunto què deuen pensar ara, sabent tot el que s’ha sabut, aquells nombrosos adeptes al Règim del 78, en general de l’òrbita socialista, que en privat i amb petita veu es proclamaven republicans de tota la vida, però deien exercir excepcionalment de “joancarlistes” per motius pràctics, potser no tan pràctics de cara al país com a ells mateixos, oferint grans reverències –i excuses morals– al “Campechano”, mentre miraven commiseratius per damunt de l’espatlla els ingenus que reclamàvem una república, per a més inri catalana? Demanaran disculpes algun dia? Admetran mai que es van equivocar i la raó la teníem nosaltres? De moment, “que les quiten lo bailado”. Als sons de la marxa reial, és clar: txuuumba-txuuumba...
