Al país de la música
Un de tants aspectes que m’ha sorprès de Bell-lloc és que, situat a mig camí entre Lleida i Mollerussa, la tendència natural dels seus veïns sigui d’anar a fer les grans compres a la segona, és a dir a la capital de la comarca del Pla d’Urgell on s’adscriu, quan en principi la del Segrià disposa d’una oferta més àmplia i diversificada. Però queda clar que preval un cert sentit de fidelitat i pertinença, i suposo que en el fons, de conveniència, territorials. De proximitat, si bé no tan geogràfica, per l’al·ludida equidistància, sinó històrica, psicològica, identitària. Parlava de compres grans, i ho podria fer també d’assistència al mercat setmanal dels dimecres, perquè en relació amb el consum quotidià, sobretot alimentari, els belloquins tenen al seu abast, sense haver de sortir del municipi, fins a quatre supermercats, a més d’altres botigues especialitzades, tal com posa de relleu per segon any una campanya del consistori promocionant el comerç local.
Supermercats, doncs, però no hipermercats, que són als que solen acudir a Mollerussa. Com el que poc abans de Nadal inauguraven al centre de la ciutat, un Esclat encaixat al carrer de la Generalitat, vostès disculpin tanta te, però és que per fora no aparenta ser tan espaiós, just enfront d’on hi havia el Musicland, quants records sobrevinguts de sobte!
El matí que hi vaig entrar, més per tafaneria que per adquirir cap producte concret, m’hi retrobava, després de com a mínim quatre dècades, força cares conegudes, i algunes que em va costar de reconèixer, d’aquelles nits ara quedaria bé dient que glorioses, però en el meu cas mentiria, a la referida discoteca i en d’altres locals propers, com el pub Literari, allà mateix, l’únic supervivent de l’època. Ai, qui ens ha vist i qui ens veu, rumiava, tot observant desfilar aquells no fa pas tant cossos atractius, plens de vida i vigor sexual, disposats a deixar la pell a la pista de ball i la virtut als sofàs en penombra de la sala, avui padrins de rostres arrugats, cabells blancs o inexistents, ulls sense llum, panxes rodones i caminar feixuc mentre empenyen un carret entre els prestatges, a la recerca d’ofertes especials i calculant no haver d’amollar a la caixa mitja pensió de jubilat. Res, que crèiem que ens havíem de menjar el món i al final haurà sigut només alguna bossa de 750 grams de pèsols fins ultracongelats Bonpreu.
