Bitllet a Santa Linya
Rememorava el darrer dia, sota l’epígraf de Bitllet a Albacete, un hit discogràfic de la nostra adolescència tardana o joventut primerenca titulat Una vieja y un viejo, a propòsit de la mort recent de Fernando Esteso, que no la va compondre ni cantar, però que per tema i estil podria figurar al seu repertori, juntament amb La Ramona, El bellotero, Romance del ajo o Ráscate. Suposo que els sonarà, si ja tenen l’edat de llegir el diari, vull dir més de seixanta: “Una vieja y un viejo van p’Albacete / y en mitad del camino va y se la mete...” Subtilesa en estat pur, que triomfava coincidint amb el destape cinematogràfic del tardofranquisme o ja postfranquisme (neofranquisme és allò que ara ens amenaça, ni que sigui amb aparença nostrada, que al capdavall tots calcen del mateix peu: Trump els cria i ells s’ajunten).
No, el culpable de perpetrar aquella perla de la música popular espanyola era un tal Payo Juan Manuel, sevillà establert a Jaén, on regentava el bar Rincón del Payo. Fins aquí tot normal. Potser no tant que el paio en qüestió arribés a enregistrar 700 cançons. Ai, d’un temps, d’un país, que cantava el xativí, amb qui no pretenc ni de lluny comparar-lo.
Després d’escoltar-la uns quants cops, a fi d’apreciar-ne a fons els mèrits artístics, alguna cosa em grinyola en l’aventura dels dos viatgers que avui disposarien de la targeta daurada de RENFE. Al final hi caic: no hi ha tren de Jaén a Albacete (la versemblança creativa rau en els detalls). Per desplaçar-se sobre rodes de ferro d’una estació a l’altra, caldria tombar per Alcázar de San Juan, important nus ferroviari de la xarxa tradicional d’ample ibèric on la línia que baixa de Madrid es bifurca cap al llevant i el sud peninsulars. N’hi hauria hagut, de ferrocarril directe entre les petites capitals andalusa i manxega, en cas de prosperar el projecte del 1926 per tal d’unir per via fèrria Algeciras amb Saint-Girons, passant per les dues referides ciutats, Terol, Alcanyís, Mequinensa, Lleida, Balaguer i fins a França. Només se n’arribaria a fer el tram Lleida-la Pobla, tot i que és molt probable que aquell trajecte vertical a través de l’Espanya buidada ja portaria a hores d’ara dècades clausurat. Llàstima, perquè potser encara hauríem pogut sentir alguna versió en català d’aquell gran èxit: “Una vella i un vell van a Santa Linya / i a mig camí va i l’hi endinya...”
