SEGRE

Creat:

Actualitzat:

“...et in pulverem reverteris”, ens recordava el capellà cada Dimecres de Cendra, escaigut fa dotze dies, arrencada de la Quaresma. Amb tanta revifalla religiosa com sento dir que vivim a hores d’ara, suposo que els nous devots ja n’estaran al corrent.

I el pròxim, de dimecres, una altra cerimònia, potser no tan espiritual com intel·lectual, a la llibreria lleidatana La Fatal, disculpin la rima involuntària, si bé en principi laica: la presentació d’un assaig extraordinari, per profund i alhora amè, per agut i alhora divertit, per històric i alhora actual, obra del filòsof i escriptor flixanco Francesc Xavier Vega (això de flixanco no és cap malnom i molt menys un insult, que en cap cas és mereix aquella bellíssima persona, a part d’intel·ligentíssima, amb un sentit de l’humor a prova de guerres, neofeixismes i altres calamitats, sinó el gentilici dels veïns de Flix, tan a prop de Lleida en distància física però tan lluny en distància mental).

Maragall i la mosca espanyola. Un títol enigmàtic que requereix una explicació. D’una banda, el poeta Joan Maragall, gran referent del modernisme català i objecte d’estudi durant molts anys per part de l’al·ludit excatedràtic ebrenc, que d’alguna manera en proposa l’ideari com a model del país lliure, culte, pròsper i cívic tan llargament anhelat que fins a la data no ha esdevingut real (i diria que no anem ara mateix pel millor camí per tal d’aconseguir-lo). De l’altra, el dípter que ha donat lloc a la llegenda picant de la “spanish fly”, amb el nom científic de Lytta visicatoria, que un cop assecada al sol i trinxada al morter es convertia en “pulvis cantharidum”, un potent estimulant eròtic conegut ja pels romans (origen segons sembla de la popular expressió castellana “echar un polvo”) del qual va abusar Ferran el Catòlic, que potser no ho era tant, ja sexagenari i vidu de la reina Isabel de la camisa bruta, en l’intent infructuós de prenyar una nova esposa, Germana de Foix, i així produir un hereu que garantís la continuïtat d’una corona catalanoaragonesa independent de Castella.

Per desgràcia, aquella substància afrodisíaca, la cantaridina, va servir tan sols perquè el monarca acabés perdent la salut i la vida per culpa d’esforçar-se massa per la seva edat en reiterades escomeses sense recompensa, causa de molts dels nostres mals col·lectius pretèrits, presents i em temo que futurs.

tracking