En conseqüència...
De l’auge, de moment demoscòpic, del neofeixisme amb barretina, en particular aquí a Ponent, on fa l’efecte que donarem la nota (quina vergonya, això sí que serà “posar-nos al mapa”) en temo les conseqüències i en deploro la falta de conseqüència. Conseqüències fatals pel futur del país i els seus horitzons de llibertat (el pitjor que li podia succeir a l’independentisme, ni Villarejo ho hagués ordit tan bé). Conseqüència, en singular, com a sinònim de coherència. Vols res més incongruent, en tot això dels ultres, aquí i arreu del món, que treballadors pobres votant en massa a favor dels privilegis de multimilionaris?
Agafem, per exemple, el cas de l’AfD alemanya que s’acaba d’imposar en dos estats de l’antiga RDA. D’una banda, nostàlgics del III Reich, de l’altra simpaties prorusses, mentre Putin acusa els ucraïnesos de nazis (Aliança Catalana va córrer a felicitar-los, quan Le Pen o Meloni dissimulaven perquè els troben massa radicals). Doncs bé, la líder d’aquella formació racista, masclista, homòfoba i tan patriota, Alice Weidel, està casada amb una altra dona, per cert nascuda a Sri Lanka, una illa que no és precisament escandinava, amb qui té tres fills adoptats, i a sobre viu a Suïssa. Bravo!
És clar que no cal anar tan lluny. A Vic, l’aspirant aliancista a l’alcaldia és la regidora convergent de Cooperació Internacional que s’ha fet un tip de promoure la “migració amb perspectiva de gènere”, cosa que al partit xenòfob on ha anat a parar provoca urticària. I què dir de Lleida, on la flamant alcaldable orriolista, per no dir orriolera, Meritxell Feliu, declarava no fa gaire: “el perill més gran per a les democràcies occidentals és l’arribada de l’extrema dreta i del populisme més reaccionari que amenacen les nostres llibertats i sobretot la nostra identitat. Aturem-los!”. Què et sembla? I tant, noia, que us haurem d’aturar, començant per no votar-te. Unes paraules que la cap de llista massa llesta ara potser es voldria empassar, pronunciades en tant que candidata a les europees del 2019 procedent d’Unió, aquella escola de polítics conseqüents (cristians de melic per amunt, demòcrates per avall), a imatge i semblança d’un capitost d’allò més contradictori, avesat a predicar una cosa i fer just l’oposada, dues cares de la moneda, fins al punt de ser conegut als cenacles madrilenys com “Duran de día, Lleida de noche”.