La conquesta de l’inútil
La setmana passada Werner Herzog rebia als 84 anys el premi a la trajectòria al festival de cinema de Sant Sebastià. Amb aquest motiu, a Filmin programen un cicle de l’aclamat director alemany i alhora escriptor prolífic (de la seva faceta literària me n’ocuparé d’aquí un parell de diumenges al suplement Lectura). Una de les pel·lícules emeses és Fitzcarraldo, protagonitzada per Klaus Kinski i Claudia Cardinale, ella en el paper de mestressa d’un prostíbul, ell en el d’aventurer indòmit i obsessiu que tant li esqueia, descobert per Herzog a Aguirre, la còlera de Déu i habitual en produccions posteriors de qui l’havia conegut de jove a la pensió de Múnic que compartien, tal com revela el mateix Werner a l’autobiografia Cadascú a la seva i Déu contra tothom, disponible en la nostra llengua a L’Altra editorial. En canvi, no em consta cap traducció catalana del dietari escrit pel propi cineasta del turbulent rodatge de Fitzcarraldo, inclosa l’epopeia del transport a força de braços per part de centenars d’indígenes d’un vaixell de vapor entre dues conques fluvials en plena selva amazònica, tramuntant una serralada, reeditat el 2024 en castellà per Blackie Books amb el títol pertinent de Conquista de lo inútil, perquè –i ara em sap greu fer un spoiler– al capdavall tot aquell esforç sobrehumà no serviria de res.
Fitzcarraldo era el renom d’un irlandès que en realitat es deia Fitzgerald. El veiem a la primera seqüència arribant amb la madame al Teatro Amazonas de la ciutat brasilera de Manaus per sentir Caruso cantant l’Ernani de Verdi, després de navegar 1.200 milles pel gran riu des d’Iquitos, al Perú, on aquell furibund melòman s’havia obstinat a aixecar també un teatre d’òpera per portar-hi el cèlebre tenor italià.
Amb la seva graciosa façana, al film encara blava, avui rosa, l’edifici més característic de Manaus, coneguda a l’època i arran de la febre del cautxú com el “París dels tròpics”, construït a finals del XIX, obtenia el passat 27 de juliol la declaració de Patrimoni Mundial de la UNESCO. Jo el vaig visitar aquests dies fa just 40 anys i en guardo una anècdota divertida: l’homenet que ens hi feia de guia, amb més voluntat que ciència, anava senyalant els bustos de músics que decoren la platea (Mozart, Beethoven, Wagner, Verdi, Rossini...) mentre presumia que tots ells havien actuat algun cop en aquell escenari.