Mariscal de camp
Del director alemany Werner Herzog confesso que amb el temps me n’estan agradant més alguns llibres que sovint les pel·lícules, importants al seu dia pel que suposaven d’innovació temàtica i formal, però que pel meu gust no han envellit gaire bé. Només Aguirre, la còlera de Déu, Nosferatu i Fitzcarraldo em semblen dignes de la consideració, si es vol subjectiva, d’obres mestres o quasi, destinades a perdurar. En canvi, tornar a veure, al cap de molts anys, Woyzeck, L’enigma de Kaspar Hauser o fins i tot Cobra verda m’ha decebut una mica, possiblement pel record mitificat que en tenia. Altra cosa són els documentals, un gènere en què també s’ha prodigat, que al meu entendre conserven força l’interès.
Llegeixo, per triar només una anècdota de les recollides al volum de memòries Cadascú a la seva i Déu contra tothom, en edició catalana del 2024 a L’Altra, que el retrat que fa del personatge històric Lope de Aguirre, a Aguirre, la còlera de Déu, encarnat per l’iracund actor Klaus Kinski, està influït per un individu real de qui admeto que en desconeixia l’existència: John Okello. El propi autor n’esbossa l’agitada biografia. Ugandès nascut en 1937 en la més absoluta misèria que emprèn una vida errant entre diversos països i feines (fuster, picapedrer, venedor ambulant, predicador), fins a esdevenir líder revolucionari a l’illa de Zanzíbar, on s’autoanomena mariscal de camp i provoca sanguinàries massacres per foragitar-ne els intrusos àrabs que dominen una població majoritàriament negra. Els seus discursos arrogants i tremendistes cridarien l’atenció d’Herzog, com quan amenaça el sultà amb “les coses més terribles del que qualsevol criatura vivent pugui suportar mai” i esborrar-lo de “la capa de la Terra” o be li adreça aquest ultimàtum: “Et dono vint minuts perquè matis els teus fills i les teves dones i després et matis a tu mateix. En cas contrari, et vindré a buscar i et mataré no només a tu, sinó també els teus pollastres i les teves cabres i faré cremar el teu cadàver.” No és estrany, doncs, que a la pantalla Kinski exclami: “Si jo, Aguirre, vull que els ocells caiguin morts dels arbres, els ocells cauran dels arbres. Soc la còlera de Déu. La terra per on camino em veu i tremola.” Un to que avui dia reporta al de qualsevol roda de premsa del megalòman sonat de la Casa Blanca, quan per exemple desafia els aiatol·làs.