Dijous, 28. Són herència pagesa, les mans

- Això del Canosa no és una entrevista. És un poema.

- Sí, noi! Quina categoria té aquest home! Quina lliçó d'amor veritable, del que emociona.

- Canosa no ajunta frases. Ajunta titulars. Aquí un exemple. I aquí. I aquí. I aquí.

- Sí, però el que enlluerna no és la intel·ligència. És la veritat.

- Efectivament. Canosa té l'encant que distingeix els creadors, que deia Stevenson.

- També és veritat que quan acabes de llegir l'entrevista penses que els 'boomers' som molt 'boomers'.

- Què vols dir?

- Que quan diem que els joves d'avui són consentits oblidem que els pares d'aquests joves consentits som naltros, i els seus professors també, i els il·luminats que han creat totes les delirants reformes educatives dels últims anys també.

- Això és veritat. I no només naltros hem consentit. També generacions anteriors. Aquests dies llegeixo una recopilació d'entrevistes dels anys 60 d'Ana María Moix. En una  acompanya José Donoso, la seva dona i la seva filla en cotxe. A mig camí,  "la niña coge el volante con sus pequeñitas manos y casi termina ahí este reportaje. Frenazos. Insultos del conductor que venía de frente y que por lo visto es de la opinión de que los niños de tres años no deben conducir por la carretera”. 

- Curiosa opinió.

- Curiosíssima. Després, "la niña, que se quedó jugando en el pueblo, ha desaparecido. Los Donoso no se inquietan. Ya la traerán”. Aquesta nena és Pilar Donoso, que es va suïcidar als 44 años després de publicar un llibre, 'Correr el tupido velo', on explica la sordidesa d'una vida familiar que des de fora es veia idíl·lica.

- Marededéu! 

- El que més impressiona de Canosa és el que diu sobre el respecte. Fa pensar en això d'Eugénio de Andrade:

SCHUMANN PER HOROWITZ

Són herència pagesa, les mans.

Aquestes petites mans, de generació

en generació, venen de molt lluny:

han pastat la calç, han obert solcs

trèmuls de terra negra, han sembrat

i han collit, han munyit cabres,

han sostingut forquetes per netejar

corrals: de sol a sol, cap

treball no els ha estat aliè.

Ara són així: fràgils, delicades,

nascudes per donar cos a sons

que, en una altra època, unes altres mans

s'havien obstinat a escriure

com si escrivissin la seva pròpia vida.

En veure-les, ningú no diria que

la terra corre en la seva sang.

Són mans envellides, però al teclat

aconsegueixen l'increïble: unir

en els mateixos compassos la remor

dels boscos al setembre i les rialles

infantils camí de la mar.