El temps, m'ha matat el temps!

Àngels Marzo

---

Va tornar a mirar el rellotge. L'esfera enorme del Lotus li abraçava bona part del canell. I dins l'esfera el temps es desfeia en altres esferes de diàmetre inferior.Els ulls li van anar de retop contra la busca indeturable que assenyala el pas dels segons. Podia escoltar la impertinència del tic-tac que havia deixat de compassar-se amb els batecs del cor, perquè el cor li bategava dins del pit com renill de poltre en carrera. Feia exactament cinc minuts i dinou segons que esperava assegut a la moto davant del portal.

Se li va passar pel cap que ella estaria encara davant del mirall amb la barra de llavis resseguint el contorn de la boca o amb el linier negre delimitant sense pressa el contorn ametllat dels seus ulls enormes. Quan va tornar a mirar el rellotge, els minuts s'havien multiplicat per dos i l'agulla dels segons avançava puntejant el contorn xarolat de l'esfera. A dos quarts de nou en punt la va veure sortir apressada, com si fos a punt d'engegar a córrer, del portal, i ell li va allarga el casc que duia entaforat a l'avantbraç penjat del forat de la visera.

–És tard. Fas sempre tard!– va dir-li mentre li allargava el casc amb mala bava. –He plegat a deshora...– començava a dir ella mentre mirava de fer baixar el vidre de la visera.

I ja no va ser a temps de dir res més perquè ell feia girar un dels mànecs del manillar amb tanta violència que la moto va posar-se a rugir com una bèstia arraconada.“Mala cosa!”, pensava ella mentre li abraçava la cintura i el vehicle avançava un cotxe rere l’altre. “Mala, cosa!”, va dir-se quan la moto va inclinar-se lateralment per agafar la rotonda que donava accés al nucli antic i ell va haver de maniobrar per no acabar sota les rodes d’un camió que s’incorporava com qui acaba sota les potes d’un cavall salvatge. Ell, en canvi, feia comptes: un quart d’hora i vuit segons des del portal fins a l’aparcament, deu minuts exactes des de l’aparcament fins al bar i, amb una mica de sort, a les nou en punt encara trobarien la taula de sempre buida, la de la finestra davant l’església a tocar del rellotge de paret.

Calculava mentre accelerava, però no va calcular que el carrer principal estava tallat per les festes i el fet d’haver de canviar l’itinerari a darrera hora li va trastocar del tot les oracions. Ella se’n va adonar de seguida i va mirar de dir alguna cosa que pogués tranquil·litzar-lo, però les paraules se li van morir a la boca, com si sabessin d’avançada que no hi havia res a fer. Ell, contrariat i encès, repassava el dia: a les cinc i quart sortia de la feina, quaranta minuts fins a arribar a casa, a tot estirar, cinquanta si el trànsit es posava impossible a la calçada de dalt; no havia trigat més d’una hora i vint minuts entre endreçar la compra (que havia fet robant quinze minuts al temps que normalment dedicava al dinar) i passar pel lavabo per afaitar-se i posar les olors a mida.

Havia emprat exactament dotze minuts i tretze segons a vestir-se i, si el cronòmetre no s’havia descomptat, havia batut el seu propi rècord en sortir per la porta i baixar les escales de tres en tres: ni més ni menys que quaranta-cinc segons. A les vuit i cinc minuts del vespre es va plantar al portal tot i que en realitat no era fins un quart de nou que havien quedat. I, tot i així, ella havia fet tard com sempre.

Ella s’havia permès el luxe de tenir-lo palplantat gairebé vint-i-cinc minuts davant la porta vidrada del número trenta-cinc i amb prou feines li havia ofert una minsa disculpa, una justificació insignificant que menystenia la seva diligència per fer que el temps encaixés a la perfecció amb els seus plans. A tota aquella comptabilitat que el duia a guionar mil·limètricament cada segon del seu dia, sospesant sempre pros i contres, avantatges i inconvenients. Sempre enderiat per aquella necessitat de robar temps al temps.

Però la nit apuntava maneres. Havien trobat el pàrquing ple i els va caldre anar a deixar la moto en un dels descampats que havien habilitat prop de la riera com a aparcament provisional dels festius. I ella s’havia volgut deturar un moment per veure com acabaven de muntar tot l’entramat de canyes i petards del castell de focs.

I tot i que havien corregut fins al bar de la plaça els càlculs s’havien desfet com un castell de sorra. A les nou i quart van entrar al local i, per un moment, l’olor de les salsitxes i la ceba caramel·litzada els va fer treva; per un moment el cos de les hamburgueses a la planxa i el contrapunt blanc i verdós del roquefort en fondre’s sobre el pa acabat de torrar els va retornar l’optimisme. Però només durant uns segons, a tot estirar, un minut.

El temps que van trigar a adonar-se que la taula, la “seva” taula, estava ocupada. Just el temps d’adonar-se que, de fet, de taula ja no en quedava cap de lliure i van haver d’acomodar-se o, millor dit, mal entaforar-se en dos tamborets en un racó de la barra. –Què vols que sopem?– va preguntar ella mirant de trencar el gel.–Demana el que vulguis! –va contestar amb la boca plena de mala llet.– O és que tu no fots sempre el que vols? Això: demana el que vulguis i pren-te tot el temps del món!Així que ella va demanar el primer que li va passar pel cap: un parell d’entrepans de bacó amb formatge i dos canyes.

I va pensar que havia demanat de la mateixa manera que menjaria, mecànicament, sense tenir temps de paladejar, sense que cap sabor li impregnés les papil·les gustatives. Que aquell vespre soparia només per posar alguna cosa a la panxa i no pas per gaudir de l’explosió de sabor dels aliments quan entren en contacte amb llengua i paladar. I també va pensar en el cos d’un bon vi.

Un gran reserva d’un color espès, bordeus, xarolat, servit en copa de boca ampla. En l’aroma afruitada d’aquell vi que no tastaria perquè havia hagut de demanar sense temps de pensar res. A ell ben bé se l’enduien els dimonis.

Picava impertinentment amb el dit índex de les dues mans sobre la barra com si fes comptes. Sentia que a la pell li bullia un formiguer mentre escoltava com anaven i sortien les comandes i mirava de destriar sobre la planxa quines eren les seves salsitxes per fer una aproximació de l’estona exacta que tenien per sopar. I pensava en la seva àvia i en allò que sempre deia la seva àvia els dies abans d’anar-se’n a la terra fosca dels morts: “El temps, m’ha matat el temps! Deu ser perquè he viscut a destemps! El temps, fill, el temps.

M’ha matat el temps!”. I mentre li bullia la sang i sentia el borbollejar del corrent sanguini va mirar-se-la de reüll; mirava l’home desmanegat aturat davant el rellotge de paret a tocar de la taula que ell havia cobejat durant pràcticament tot el dia. L’home aquell que feia anar els ulls del rellotge de paret al canell com si volgués posar un rellotge en hora.

L’home que feia girar amb el polze i l’índex de la mà dreta una rodeta imaginària perquè al canell esquerre no hi duia cap rellotge. Però el més curiós era que tot d’una tots els ulls del local es concentraven en l’home aquell, i tots els ulls del local feien el camí de les busques del rellotge de paret cap als canells enfundats pels seus rellotges. –Miro passar el temps.

M’entretinc quan passa– li havia dit l’home al cambrer quan se li va atansar no pas per demanar-li si gustava de prendre alguna cosa sinó per dirigir-lo cap a la porta de sortida. Això és el que va sentir-li dir ell al cambrer abans d’entaforar-se a la boca el darrer tros de pa torrat. I la carn de la salsitxa encara cremava a la boca.

Ella no va poder acabar de fer passar l’entrepà amb la cervesa perquè la copa se li va quedar a la meitat damunt la barra. El seguia d’esma escoltant-lo fer números. “Si sortim a tres quarts encara podrem plantar-nos a un dels bancs darrere l’església per veure el castell de llums”, deia.

“Caldrà fer cames però compto que a les deu en punt serem a lloc”, i l’estirava de la bossa com si dugués a remolc les ganes d’ella. Com si les ganes d’ella no s’haguessin extingit ja feia estona. “Calculo que amb cinc minuts i vint-i-cinc segons en tindrem de sobres.

potser fins a trenta-cinc segons...”.És l’última frase que li recorda, “potser fins a trenta-cinc segons”, perquè després només hi va haver aquell espetec que més que espetec semblava un tro o una bomba rebentant un mur. És la frase aquella la que se li ha quedat gravada a la ment. També li recorda el deliri de la puntualitat, aquella adrenalina del qui està davant la nitroglicerina i mira de tallar els cables asserenant les mans perquè el temporitzador no es volatilitzi.

S’estima més imaginar-se’l així, perquè si no li ve aquella altra imatge. Llavors el veu estès a terra, amb la mirada de pedra i el tòrax obert per la canya que va errar la direcció i va xocar contra la cornisa de l’església i, des d’allà, va rebotar per escorxar-li el pit. I remena el cap per espantar una imatge: la del canell abandonat sobre l’asfalt, l’erràtic anar i venir de la minutera, ara endavant ara enrere, sempre avançant i retrocedint entorn les nou menys cinc.

Insistint en els cinc minuts que havia volgut guanyar al temps i que el temps no es va deixar prendre. Remarcant l’hora exacta en què la canya, que anunciava sense dilació que en tres-cents cinquanta segons el cel s’ompliria d’espurnes de focs de color, va banyegar-lo. ?