La temptació
Hi ha una noia que es diu Mayeli i un manso anomenat Calush, però els del reality ho compensen amb una Claudia i un Rodrigo. La Claudia hi participa amb el seu xicot, en Gilbert, de professió militar, però també hi ha entrat la Mari, l’ex d’en Gilbert. Si vostès encara no saben de què parlo viuen a la inòpia o dediquen massa hores al consum d’alta cultura, els ho diré: som a La isla de las tentaciones. Ho presenta la Sandra Barneda, que s’ho pren amb la seriositat de qui modera un debat polític d’alta volada, i això és molt d’agrair.
Segons sembla, el primer dia en Gilbert va pujar una noia a carranxó, cosa que no va agradar a la Claudia que, per venjança i dins d’un jacuzzi, va llepar-li el dit a en Gerard que li corresponia amb unes xarrupades al coll i l’orella. “¿Eso qué es?”, preguntava la Barneda al Gilbert mentre li mostrava les imatges amb el llevataps dels sentiments a la mà. “Guarreo puro”, li responia ell. El moment culminant arribava quan la Claudia culejava a sobre del Gerard, que és bomber i tenia la mànega curulla de pressió. I en Gilbert aleshores esclata: agafa la tablet on s’ho mirava tot i la llença al mar, com una ampolla de mals desitjos, mentre la ira i la impotència el fan iniciar una cursa per la platja, una corredissa contra la vida que se li ensorra, en direcció a la casa on la Claudia guineuejava. Aquell esprint del dolor recordava el moment èpic del Montoya, amb la Barneda perseguint-lo. Va ser ben igual, però menys èpic. En Gilbert va arribar a Villa Playa i va escridassar la Claudia, que es regirava i xisclava per la culpa mentre els companys miraven de calmar-la.
Després, ella, atribolada encara per les contradiccions, rebia al llit la visita d’en Gerard. La Claudia li preguntava per què havia vingut i ell responia que per donar-li chispita. I comença aleshores un espectacle d’espentes estimadores, amb ella pronunciant un lacònic “¿Tú lo ves normal?” mentre afirmava, alhora, que no volia fer soroll. Era la seva una retòrica del dubte molt cartesiana amb la qual pretenia desfer-se de les veritats apriorístiques. Però la realitat s’imposava: un capçal de llit desllorigant-se, culebreig a sota dels llençols i els gemecs, aguts i repetitius, canònics, la van fer caure en el plaer de l’experiència sensible platònica. Meravellós.
