Un cavallet de cartró
A casa tinc un cavallet de cartó, de joguina. Deu ser dels anys trenta del segle XX, o sigui, que té gairebé cent anys i és molt possible que el nen propietari ja sigui mort. Està atrotinat, amb múltiples esvorancs i erosions en la policromia marró. Són els rastres del joc, l’evidència física de la diversió i del temps esmerçat per un infant a l’entretenir-se. Aquells desperfectes són una prova de vida d’algú que ja no hi és, d’una existència anterior consumida que no sabem si va ser del tot feliç i profitosa, però que, com a mínim, durant els anys compartits amb el joguet, va ser entretinguda. Hi ha un centenar de pèrdues de pintura en tota la pell del cavallet, i això indica moltes hores de gaudi. Algun cop m’he plantejat restaurar-lo, però si ho faig, les traces i reminiscències d’aquella felicitat, el que queda d’aquell nen, desapareixeran. És molt possible que siguin els únics testimonis físics d’algú que ja no hi és. Qui soc jo per fer desaparèixer les evidències d’una vida? Un infant s’ha erigit victoriós davant la mort cavalcant al galop del seu cavallet de cartró i, si el restauro, el nen haurà mort dues vegades. Ningú mereix morir dues vegades.
Un cop vaig sentir dir a una gran especialista en art medieval que les llàgrimes de cera que tot sovint es troben en les escultures o els retaules pintats no s’han d’eliminar, perquè són restes d’un passat que ja no existeix, testimonis materials de les espelmes que il·luminaven uns ambients desapareguts i proves de la devoció dels fidels que van agenollar-se al davant d’aquelles imatges per calmar la por i combatre l’angoixa. Un conservador-restaurador, a l’empara de la professionalitat, dirà que és brutícia i tindrà raó, però si ell mateix es troba en la pell d’una talla gòtica una cremada provocada per un ciri, no la taparà. Que no forma tot part de la mateixa pràctica religiosa?
Altres vegades el passat es manifesta en els desgastos i en les pàtines. Uns graons d’escala poden mostrar-se degradats i lluents allà on els peus han fregat més, a l’igual que una bola de marbre o la figura de metall que algú va col·locar on comença el passamà. Els tocaments, les friccions o els acaronaments provocats per les persones de segles pretèrits ens traslladen a altres vides i són realitats palpables de mons viscuts per altres.
