SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Abstrets com estem, alguns també avorrits, en el xoc de trens que ja es dóna per fet entre els governs de la Generalitat i d’Espanya pel procés independentista de Catalunya –en les pròximes hores es viurà una nova fita, segurament no l’última, amb la prevista aprovació pel Parlament de la llei del referèndum i la seua convocatòria, i la resposta coercitiva per part de l’executiu de Rajoy– sembla que no es fa atenció a gaires temes pendents de solució i, quina casualitat, afecten les capes de la societat més febles. Per això són oportuns els tocs d’alerta o crides d’atenció sobre aquests problemes perquè hi ha ciutadans indefensos que els estan patint. Parlar de la llei de la Dependència n’és un, una norma esperançadora en el seu inici però que el seu desenvolupament s’ha convertit en una vergonya nacional, primer per la dilació en els terminis d’avaluació i resolució de les sol·licituds i quan encara estava en fase de desenvolupament per les successives retallades del Govern central en els primers anys de la crisi. I després l’habitual batalla política entre els dos executius sobre qui ha d’aportar el finançament. El resultat és que al cap de deu anys continua sense complir els objectius per als quals va ser aprovada, i assistim a la injustícia que a les comarques de Lleida més de 5.000 veïns han mort esperant una ajuda malgrat que tenien reconegut aquest dret. En l’actualitat, a la província lleidatana hi ha 10.931 persones que reben algun tipus d’ajuda contemplada en la llei de la Dependència, encara que l’acumulat de sol·licituds des del 2007 supera les 42.000, i és el perfil majoritari el d’una dona que supera els 80 anys.

La llei de la Dependència, que en la seua aprovació va ser qualificada pel llavors president del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero, com el quart pilar de l’estat del benestar, juntament amb l’educació, la sanitat i les pensions, ha quedat lluny d’aquesta expectativa i tampoc els governs de Mariano Rajoy s’han esforçat per millorar la seua aplicació. Això sí, hi ha hagut grans quantitats de diners per salvar bancs en fallida, construir quilòmetres i quilòmetres de vies obcecats perquè l’AVE arribi a tots els racons, tapar el vergonyós fiasco del Castor, etc., en comptes de cobrir les necessitats de les persones més desvalgudes.

tracking