L'exemple de Companys

Es recordava ahir el 79 aniversari de l’afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys i en aquests moments tan complicats seria bo recordar la seua figura històrica més enllà de la vergonyosa detenció per la Gestapo, la seua entrega a la dictadura franquista i el seu ignominiós afusellament el 15 d’octubre del 1940, tant per destacar la seua dignitat com també valorar, i si és possible evitar, els errors que va cometre. Companys, que havia estat ministre espanyol de Marina, va proclamar “l’Estat català dins de la República Federal Espanyola” el 6 d’octubre del 1934, per la qual cosa va ser detingut i mesos després condemnat, juntament amb el govern, a 30 anys de presó. No va arribar a estar tancat els dos anys que ja fa que hi són els actuals dirigents del procés perquè el 16 de febrer del 1936 el Front Popular guanyava a Espanya i les candidatures d’Esquerra s’imposaven a Catalunya i el mateix 21 de febrer, dos dies després de formar govern Manuel Azaña, s’aprovava un decret d’amnistia que suposava l’alliberament immediat de Lluís Companys i els seus consellers Joan Comorera i Joan Lluhí, que complien condemna a El Puerto de Santa María, i de quatre consellers més que ho feien a Cartagena i que es van reunir a Madrid l’endemà. I es completava el periple el 4 de març del 36, quan Lluís Companys tornava a assumir la presidència de la Generalitat. Recordem aquest recorregut històric perquè llavors i ara les urnes són la millor manera d’esmenar una sentència dura i de caràcter polític com la que ha dictat aquesta setmana el Tribunal Suprem i que ha omplert d’indignació els carrers catalans. Són comprensibles les protestes i la ràbia generada perquè són l’exercici de la llibertat d’expressió i de manifestació, però el clima de revolta permanent que alguns volen crear no solucionarà el conflicte, ni tornarà la llibertat als presos i fins i tot pot degenerar en nous problemes. Compartint la indignació i la discrepància amb la sentència, cal insistir en el caràcter pacífic del procés, en què ningú hauria de caure en provocacions, en què els disturbis no beneficiaran ningú, i que d’aquí a menys d’un mes tenim unes eleccions en les quals tots podrem expressar la nostra posició i que en les actuals circumstàncies cobren especial interès, perquè si al 36 van obrir la porta a l’amnistia i a la presidència de la Generalitat amb més motiu poden fer-ho ara.