La indignació del camp

Els representants del sector de la fruita dolça de Lleida ho van deixar molt clar al Parlament de Catalunya dimarts: estan en perill de desaparèixer, en una mort silenciosa i silenciada que pot agreujar més els desequilibris territorials. No és una queixa de ploramiques, com pontifiquen alguns economistes des de les càtedres televisives, sinó que és una evidència corroborada per les xifres: la renda agrària va baixar un 8,6 per cent l’any passat, el cost de la mà d’obra ha pujat un 15 per cent i altres costos de producció, com el gasoil, el 36 per cent en l’última dècada, i després es troben, com explicava al Parlament Jordi Vidal, de la Plataforma en Defensa de la Fruita, que “entreguem la fruita als magatzems i esperem la bona voluntat del mercat perquè valori el nostre producte”. El resultat és decebedor perquè acaben cobrant vint cèntims per cada quilo de préssec pel qual el consumidor acaba pagant dos euros. I el mateix amb xifres similars serveix per a la resta de varietats amb l’agreujant que portem anys de pèrdues contínues, i amb exigències creixents perquè els fructicultors lleidatans han de complir els requisits comunitaris i després competir als mercats amb producció importada de països que ni compleixen els requisits sanitaris ni les exigències de traçabilitat o de respecte al benestar animal i a més amb uns costos infinitament més baixos. És una competència deslleial la que pateix un sector absolutament clau per mantenir l’equilibri territorial, que els pobles segueixin habitats, que el medi ambient segueixi conreat i no s’assilvestri i que en moltes ocasions no troben ni el suport de les institucions ni tampoc el reconeixement dels consumidors que, malgrat tota la verborrea, continuen sense valorar els productes de proximitat, que d’altra banda tenen més qualitat. Fa anys que el sector clama en el desert i ahir davant de la manifestació convocada a Madrid alguns van semblar despertar-se i expressar els seus temors que la indignació del camp es transformi en una protesta similar a la dels Armilles Grogues o fins i tot que sigui aprofitada per l’extrema dreta. Que no vinguin amb cançons ni manipulacions perquè el problema és estructural i a Lleida almenys fa anys que es denuncia. Que garanteixin la igualtat de condicions, que controlin els marges de distribució i que donin suport a un sector fonamental.