8 de Març, es fa camí tot caminant

Avui és 8 de Març, el Dia Internacional de les Dones, en el qual es recorda arreu del món que els motius pels quals va sorgir el feminisme a finals del segle XIX, sobretot quan el 1911 van morir en una fàbrica de camises de Nova York 123 dones reclamant els seus drets, continuen vigents, igual com la demanda de salaris més justos i condicions laborals més igualitàries. I a tots aquells i aquelles, que n’hi ha, que opinen que els moviments feministes, que van aconseguir amb la seua lluita el vot i canvis legislatius vitals, han anat massa lluny en les seues demandes, no hi ha com explicar-los, i demostrar-los amb dades, que la igualtat de sexes encara és lluny de ser una realitat. Per ratificar-ho podem citar la bretxa salarial que segueix ben present a tots els països del món, a Catalunya també, o els assassinats de dones quotidians a tots els continents. També podríem recordar-los la gran diferència del temps que dediquen ells i elles a les tasques domèstiques, a l’atenció de familiars, a cura dels fills o de persones grans. Seria oportú, a més, enumerar les dificultats de conciliació laboral i familiar, que comporten que les dones segueixin encara lluny de la paritat en càrrecs directius de les empreses o del poder en general, o explicar-los que una dona futbolista, just quan s’acabava de proclamar campiona del món, va haver de patir la vergonya de rebre sense permís un petó als llavis del president de la Federació, Luis Rubiales, que feia mitja hora s’havia tocat a la llotja i al costat de la reina les parts íntimes com a símbol de poder i virilitat. Preguntin-se els qui treuen ferro a aquest “piquito” si creuen que tal personatge s’hauria atrevit a fer el mateix amb Andrés Iniesta al Mundial de Sud-àfrica. I així podríem seguir amb exemples de les dones violades per esposos, parents o coneguts, o de les nenes a qui es practica l’ablació partint de raons culturals o religioses indefensables sota cap prisma. També de la por que passa qualsevol persona del sexe femení, tingui l’edat que tingui, si ha de tornar sola a casa a altes hores de la nit. I podríem seguir pel calvari que han passat les Alèxies, Aitanes, Laures o Sandres, que van somiar jugar al futbol però no tenien on, i fins fa quatre dies havien de pagar-se l’autocar i les botes per anar-se’n a entrenar, mentre els seus companys arriben en Maseratis. Aquest any tenim a Lleida un cas molt proper i aclaridor per als qui rebutgen les reivindicacions feministes i no és altre que el de Bruna Odina, del Pons Lleida, que fins abans-d’ahir tenia vetat jugar en un equip mixt d’hoquei. Preguntin als seus pares, o a ella i a tantes altres que es troben en la seua situació, si creuen que ja vivim en un món igualitari. S’ha recorregut molt de camí, sens dubte, però la meta és encara lluny, molt lluny.