El primer papa llatinoamericà i jesuïta
Les últimes paraules públiques del papa Francesc diumenge van ser per a la llibertat religiosa i la pau al món. També va reclamar l’alto el foc a la franja de Gaza, “on el terrible conflicte continua portant mort i destrucció, i provocant una dramàtica i indigna crisi humanitària”, i va mostrar la seua preocupació pel creixent clima d’antisemitisme que s’està difonent per tot el món, alhora que va criticar especialment els atacs a col·legis i hospitals demanant “que mai es debiliti el principi d’humanitat com a eix del nostre actuar quotidià”. Finalment, va recordar altres guerres com la d’Ucraïna, el conflicte entre Armènia i l’Azerbaidjan o la situació en regions africanes com la República Democràtica del Congo i el Sudan i va demanar el desarmament global, assegurant que la pau no és possible sense un veritable desarmament i que, encara que “cada poble ha de proveir la seua pròpia defensa”, aquesta situació no pot transformar-se en una cursa general cap al rearmament. Només amb aquest discurs de Pasqua ja es podria fer un resum del primer líder del Vaticà llatinoamericà i jesuïta. Un aperturista de l’església que va canviar lleis per obligar els sacerdots acusats de pederàstia a demanar perdó, que va lluitar contra els abusos sexuals dins del catolicisme, que va recolzar obertament els homosexuals i que va donar més poder a les dones a l’Església i les jerarquies eclesiàstiques. Se li va atribuir en el seu nomenament que no hagués lluitat contra la dictadura argentina, però ell mateix va aclarir que no la va denunciar però tampoc li va donar suport, simplement va intentar adaptar-se. Es va veure des del seu nomenament que Francesc seria un papa diferent quan va triar una destinació poc habitual i molt simbòlica, l’illa de Lampedusa, escenari de la tragèdia de la migració a la Mediterrània, per al seu primer viatge oficial. Allà es va trobar amb algun dels migrants que havien arribat a la porta d’Europa i va denunciar la “globalització de la indiferència” i va evidenciar el gir del seu papat cap als més febles. El més important del seu llegat, i en allò que ell va insistir molt, és que l’Església sigui acollidora i no tant jutge. Va aportar un aire nou a l’Església catòlica i es va allunyar i va prohibir específicament la implicació política absolutament escorada a la dreta de molts dels seus cardenals o prelats i va provar d’impulsar reformes de pes dins de la Santa Seu, com la persecució ferma dels casos d’abusos sexuals ja esmentats. En 12 anys de pontificat ha pogut implantar ambicioses reformes, però d’altres s’han quedat al tinter per les fortes resistències del sector més ultraconservador de l’Església, que va arribar a acusar d’“heretge” el papa. Esperem que el seu successor segueixi en aquesta línia d’obertura a la societat i progressisme perquè el seu paper d’àrbitre en aquest món de dirigents bojos que vivim pot ser molt important. Descansi en pau.
