J.K. Rowling i la vergonya aliena
L’artista i activista trans Victoria Monique Sáez va facilitar ahir en aquest diari un emocionant testimoni ple de vitalitat i energia en el qual donava compte de la transfòbia d’una societat que en aquest tema està molt lluny de tenir un coneixement a l’altura de les circumstàncies. No el tenen, sens dubte, els magistrats del Tribunal Suprem britànic que van limitar la condició legal de dona al sexe biològic amb una profunditat pròpia de TikTok, o de barra de bar, o del Rajoy que deia “un got és un got i un plat és un plat”. Tampoc no el tenen evidentment els ridículs comentaris cunyadistes que diuen que hi ha homes que es converteixen en trans per entrar en lavabos de dones. Tampoc alguns brillants filòsofs que han elaborat sofisticades teories sobre l’ús per part de la transsexualitat de la lògica dels verbs performatius (aquells que, pel mer fet de pronunciar-se, produeixen un efecte en la realitat, és a dir, no es queden en meres paraules, sinó que tenen conseqüències reals), i a partir d’aquesta teoria arriben a la conclusió que si una persona baixa diu que és alta passa a ser alta, una lògica molt frívola aplicada a persones que viuen un infern empresonades en un cos en el qual no es reconeixen. I tampoc no el té, per descomptat, l’escriptora trànsfoba J.K. Rowling, que expandeix un odi cruel que et fa venir ganes de treure de casa tots els llibres de Harry Potter. A tota aquesta gent cal dir-los el que diu Victoria Sáez: “Soc dona des que vaig nàixer.” I punt. La transfòbia representa anar contra els temps i quedar-se fora de joc, una cosa que sembla passar-li a un sector minoritari del feminisme que no és conscient que no pot aplicar a les dones trans una doble discriminació: la que pateixen com a víctimes del masclisme, que és un abús que opera des dels orígens de la humanitat, molt abans que altres discriminacions com la del colonialisme o el racisme, i la que pateixen pel fet de ser trans. Cal ser empàtics, dignes i humans. Viure i deixar viure.
Trump contra Sánchez
Pedro Sánchez està vivint el seu pitjor moment des que és a la presidència del Govern de l’Estat arran del cas Cerdán, i en aquest marc ha tingut l’encert de plantar cara a Trump. Espanya no destinarà el 5% del PIB a la defensa. Només el 2,1%, malgrat que l’OTAN li va exigir ahir el 3,5%. Es tracta d’un triomf important, insòlit i molt meritori en el marc d’uns líders europeus que reten homenatge a Trump fins al punt que li recullen els papers de terra (i llavors s’adonen que són folis en blanc), com li va passar la setmana passada a Keir Starmer. És possible que Sánchez ho hagi fet per evitar que l’abandoni Podem, però això no li treu valor.
