Oportunitat perduda per rehabilitar habitatges
Els fons Next Generation que la Unió Europea va activar per afavorir la recuperació econòmica després de la pandèmia de la covid han finançat nombroses obres, projectes empresarials i altres actuacions a les comarques de Lleida. Tanmateix, el seu potencial teòric era bastant més gran que el que s’ha acabat portant a la pràctica. Així ho testifica el que ha succeït amb els ajuts destinats a la rehabilitació d’habitatges, que prioritzaven maximitzar la seua eficiència energètica. Les dades de Lleida ciutat, que publiquem en la nostra edició d’ahir, són reveladores: de moment només han beneficiat 606 pisos, deixant al marge els que han rebut diners per al llibre d’edificació. D’aquests, 111 formen part de blocs antics d’habitatges socials que podien disposar de fins a gairebé 10 milions d’euros, dels quals únicament s’han utilitzat 1,89 milions. Quan Generalitat i Paeria van anunciar a so de bombo i platerets la concessió d’aquesta partida pressupostària van indicar que podria contribuir a la modernització energètica de fins a 2.578 cases d’un total de 107 blocs dels barris de Mariola, Centre Històric, Pardinyes, Balàfia, Bordeta i Cappont. Un dels motius que expliquen aquest decebedor balanç és que la gestió que suposa la sol·licitud i la tramitació d’aquestes subvencions és molt complexa, però això se sabia des del començament, igual com la realitat socioeconòmica de les famílies que resideixen en aquests blocs dificultava que fossin les mateixes comunitats de veïns –en alguns casos ni tan sols n’hi ha– les que s’encarreguessin d’aquesta tasca.
Llavors, cal preguntar-se per què l’ajuntament, la Diputació i la Generalitat no han actuat posant els mitjans necessaris per aprofitar aquesta oportunitat, obtenint la col·laboració dels col·lectius professionals del sector i assumint d’aquesta manera la tasca que els mateixos veïns no estaven en condicions de fer. Així mateix, la difusió que s’ha fet d’altres línies d’ajuts a la rehabilitació dins dels fons Next Generation ha estat més aviat escassa, quan tenim un parc immobiliari envellit. N’hi ha prou d’assenyalar que més de la meitat dels habitatges dels principals municipis de la demarcació van ser construïts abans del 1980. I cal afegir que la cultura del manteniment dels edificis és gairebé inexistent, com prova l’escàs número dels que passen la inspecció tècnica que, d’acord amb la normativa, és obligatòria per a tots els que tenen més de 45 anys.
Anunciar que hi ha molts milions d’euros disponibles per a actuacions de rehabilitació és molt més fàcil que vetllar perquè aquestes s’acabin duent a terme, mentre les onades de calor com les que vivim aquest estiu converteixen pisos vells en autèntics forns. Una vegada més, el màrqueting ha passat al davant de la gestió efectiva.
