Infermeria al Pirineu, un exemple a seguir

Fa uns cinc anys, la conselleria d’Universitats va anunciar un pla d’ampliació de places del grau d’Infermeria, que per primera vegada plantejava implantar-lo al Pirineu. El cert és que la Universitat de Lleida i la mateixa facultat van rebre amb cert escepticisme aquesta proposta, perquè activar una titulació requereix recursos econòmics (i el pressupost destinat a l’ensenyament no en va sobrat, sinó tot el contrari) per disposar dels equipaments i mitjans humans i materials suficients, així com d’un determinat nombre de centres per a les pràctiques. Finalment, la bona voluntat de tots els implicats ha permès que dimarts comencessin el curs 22 estudiants de primer a Tremp. No són els 40 inicialment previstos, però no passa res. És millor adaptar el projecte a la realitat i desenvolupar-lo sobre fonaments sòlids abans que voler començar la casa per la teulada. Aquest és el segon grau universitari que s’imparteix al Pirineu després del d’Inefc a la Seu d’Urgell, que ja ha completat la primera promoció. No obstant, la posada en marxa d’aquest resultava d’entrada més fàcil en el sentit que les activitats a la muntanya i el medi natural són cada vegada més importants dins d’aquest àmbit.

Tornant a Infermeria, els estudiants de primer i segon tindran la seu a la capital del Jussà, on també faran les pràctiques, mentre que a tercer i quart es repartiran per les diferents comarques de la vegueria. És una iniciativa que aporta valor afegit a tot el territori, que contribueix a arrelar els nous professionals i demostra que la formació d’alta qualitat també és possible en zones poc poblades.

Cal continuar apostant per projectes estratègics com aquest, que realment ajuden al reequilibri territorial, tant en el sector públic com en el privat. Respecte al primer, l’administració hauria de valorar la diferència que hi ha entre una actuació com aquesta i altres de més senzilles com el desplegament de delegacions de les conselleries, que pràcticament només aporten garantir que hi hagi un cert nombre de llocs de treball fix a les localitats afavorides. I el sector privat, amb la col·laboració del públic, també hauria de trencar esquemes mentals que el fan descartar d’entrada inversions en zones rurals. Sembla que allà únicament poden impulsar-se iniciatives relacionades amb el sector agroalimentari o amb el turístic. Per què, per exemple, no és possible instal·lar una empresa de noves tecnologies en un municipi si aquest té la infraestructura necessària per fer-ho? Sol adduir-se que són lluny dels nusos de comunicació, però en un món digital això no hauria de ser tan important, i la distància en temps entre bona part del Pirineu i Lleida és menor que la que hi ha entre els llocs de residència i de treball de molts empleats i directius a Barcelona.