De quina llibertat parla Trump?
De la de desplegar l’exèrcit en ciutats demòcrates? De la d’executar suposats narcos en alta mar sense judici previ? De la de fer fora els humoristes que es fiquen amb ell? De la de tancar les televisions que no li riuen les gràcies? De la de prendre amb armes el Capitoli si perd les eleccions? De la de ser president dels EUA malgrat ser un delinqüent condemnat? Donald Trump parla de la seua llibertat de fer el que li doni la gana, com tots els sàtrapes. Els agressors sempre diuen que els han agredit. Mourinho ordenava als seus jugadors pegar als rivals i simular al mateix temps que els havien pegat. L’equip més afavorit pels àrbitres a Espanya ha presentat una queixa a la FIFA dient que el perjudiquen. Fa anys que la ultradreta parla de censura. De l’atemptat a la llibertat d’expressió que representen les polítiques de cancel·lació promogudes per la cultura woke. És cert que la campanya Me Too va derivar en una mena de caça de bruixes injusta, com totes les caces de bruixes, i contrària a l’estat de dret perquè comportava la mort civil de persones a qui no s’havia jutjat, i que de vegades quan els jutjaven els absolien. Però l’atemptat que la cultura de la cancel·lació comporta per a la llibertat d’expressió empal·lideix amb la política de Trump amb els mitjans de comunicació. Això és, ras i curt, censura de tall dictatorial. I ja no diguem les execucions en alta mar.
L’envit de Trump als valors d’Occident espanta. Aquests valors es basen en la Declaració Universal dels Drets Humans que van unir Europa després dels desastres de les guerres mundials, però Trump menysprea aquests drets. El president nord-americà sap que els vents bufen a favor seu, amb una ultradreta que s’estén per tot arreu (l’enquesta coneguda ahir posa els pèls de punta) i triomfa entre els joves gràcies als missatges rudimentaris de les xarxes socials.
Per ser extremista només cal ser simple, i aquest és el terreny més fèrtil per a l’extensió d’un ideari feixista que ha canviat com un virus en un segle però continua sent reconeixible. La nostra situació no és la de la República de Weimar, per descomptat, però hi ha moltes coses que la recorden, començant per una inflació real que superaria en molt l’oficial si les despeses en habitatge no es comptabilitzessin en un 12 per cent sinó en el percentatge que realment destinen la majoria de famílies a pagar-la. El nou feixisme no dona tot el poder a l’Estat, com feia el vell. Al contrari: l’hi pren per entregar-lo a oligarques ultrarics perquè puguin fer el que els doni la gana, des de carregar-se tots els periodistes que no els adulen fins a matar veneçolans en alta mar. Els procediments són contraris però el resultat és el mateix: el menyspreu de la dignitat personal i dels drets humans. Esperem que Déu existeixi i ens agafi confessats.
