La declaració més important d’Illa
Un terç dels lloguers de pisos a Lleida supera el salari mínim interprofessional. Els joves no s’independitzen fins als 30 anys. La síndrome del niu buit conviu amb la síndrome del niu ple. Són titulars d’aquest diari de la setmana passada que revela fins a quin punt l’habitatge és la primera preocupació social. N’hi cal afegir un altre que, segons la nostra opinió, constitueix la declaració de més calat fins ara de Salvador Illa: la Generalitat estudiarà si és viable prohibir la compra especulativa d’habitatge en municipis tensionats (21 a Lleida). Seria una intervenció en el mercat insòlita, però no necessàriament il·legal. Vegem-ho. L’article 47 de la Constitució diu que “tots els espanyols tenen dret a disfrutar d’un habitatge digne i adequat”, i precisa: “els poders públics promouran les condicions (...) per fer efectiu aquest dret”. I l’article 128 resa: “tota la riquesa del país (...), sigui quina sigui la seva titularitat, està subordinada a l’interès general”. A més, la llei d’Urbanisme de l’Estat i la del Sòl catalana afirmen com a principi rector, curiosament en els dos casos en el seu article 3, que el desenvolupament urbanístic ha de garantir la cohesió social i evitar la dispersió territorial, i precisen que la funció d’ordenament de la ciutat és pública i indelegable.
Quan el comportament del mercat immobiliari provoca que un segment de la població quedi exclòs de la possibilitat de viure a la ciutat que vulgui, s’està generant descohesió social i dispersió territorial. Això és una infracció urbanística que l’administració no és que pugui corregir-la; és que ho ha de fer. Quan hi va haver la crisi del 2008 els bancs van decidir no donar hipoteques si no s’aportava el 20% de l’import. Això va impossibilitar la compra per a moltes persones i l’augment de demanda de lloguer va disparar els preus. El mercat ha imposat el cohabitatge i l’habitació residencial; la política les ha d’evitar. A Amsterdam ho intenten prohibint la compra de tot habitatge que no sigui per viure-hi. Es pot fer això aquí en municipis tensionats? Legalment sembla que sí; políticament es veurà.
Quan als anys 50 es va produir la gran migració dels pobles a les ciutats, es va obligar els terratinents a contribuir en la urbanització d’uns terrenys que van passar a valer molt més que un camp de patates. Això va generar gran alarma, però avui es dona per descomptat que la comunitat ha de participar de les plusvàlues que generi l’acció urbanística. La proposta d’Amsterdam planteja un canvi mental en el qual, en les diferents possibilitats financeres dels ciutadans (bons de l’Estat, accions d’empreses, plans de pensions...), s’exclou la compra especulativa d’habitatge en zones tensionades perquè el lucre d’uns no sigui a costa d’un dret fonamental dels altres. És un exercici de responsabilitat que la Generalitat analitzi aquesta possibilitat.
