Com acabar amb el ‘bully’ Trump
Dèiem ahir en aquest espai que cal tallar d’arrel els casos de suïcidis per bullying entre adolescents, i així és: les persones que es van concentrar aquesta setmana davant del Congrés per exigir mesures, inclosos els familiars de l’adolescent que es va treure la vida a Almacelles, tenen tota la raó del món perquè un sol suïcidi per assetjament escolar és una derrota sense pal·liatius del conjunt de la societat. Això val per a les desenes de casos que es produeixen cada dia en escoles i instituts del país, i també per a aquest bullying planetari que exerceix des de fa un any un senyor anomenat Donald Trump. Perquè això és el que és, entre moltes altres coses, i cap de bonica, l’actual president dels Estats Units. Un bully. Un simple pinxo que actua amb vergonyosa impunitat. Per a la història de la infàmia quedarà la imatge de Trump i Vance intimidant Zelenski. Europa ha acceptat sense queixar-se que el president nord-americà imposi les seues exigències, inclosa la cessió del 5 per cent del PIB a despesa militar, que només ha rebutjat Pedro Sánchez. Tothom pateix els capricis d’aquest totpoderós bully, incloses algunes grans empreses nord-americanes que han patit les conseqüències dels aranzels a la Xina o les firmes farmacèutiques, un dels executius de les quals es va desmaiar divendres passat al Despatx Oval mentre Trump anunciava una rebaixa en el preu dels medicaments. Podríem dir, frivolitzant l’afer, que esperem que Trump no llegeixi el reportatge que publiquem avui sobre terres rares al Pirineu, no sigui que ens converteixi en objectiu dels seus deliris, però passa que no és aquest un assumpte amb què es pugui frivolitzar precisament: heus allà les increïbles execucions en alta mar de suposats narcotraficants veneçolans sense cap judici. Estem parlant de simples i purs assassinats perquè evidentment el que digui o deixi de dir Trump no hauria de ser prova de res en cap país democràtic, però en aquests moments veiem com a Occident tenen lloc aquestes barbaritats i no passa res. Aquesta setmana, tanmateix, una notícia ha aportat una mica de llum. L’accés a l’alcaldia de Nova York d’un jove musulmà anomenat Zohran Mamdani mostra el camí a seguir per discutir Trump. Mamdani es declara immigrant i socialista, unes identitats ètnica i ideològica que vol reivindicar. Pot ser que les mesures que ha anunciat siguin populistes, però en el supòsit que ho siguin (no ho seran si les compleix) es tractaria d’un populisme que apunta ben amunt, no cap avall com ho fa el de Trump. No és sens dubte per tirar coets perquè el perfil de Nova York no és el del conjunt dels Estats Units, però l’energia i l’orgull de Mamdani són bons exemples que poden servir contra el pinxo de l’institut de la cantonada i el que provoca desmais d’executius farmacèutics al Despatx Oval.
