El pòsit del franquisme mig segle després
Dijous es compliran cinquanta anys del dia en què Francisco Franco va morir en un llit d’hospital sent el cap d’Estat d’una dictadura implantada després de la Guerra Civil. Va succeir així perquè l’oposició democràtica encara era minoritària i no estava en condicions de derrocar ni tan sols de fer trontollar el règim. No es tracta que la majoria dels ciutadans estiguessin encantats amb ell, ni que fossin uns pusil·lànimes. Com en tants altres assumptes, per entendre-ho cal conèixer la història. Des de l’inici de la Guerra Civil, a les zones on es va imposar el cop d’estat Franco va organitzar una repressió ferotge, no només contra els líders dels partits d’esquerres, sinó contra tot aquell que fos sospitós de no donar suport al seu bàndol, que es va generalitzar a tot Espanya quan va acabar guanyant la contesa. Els dirigents polítics de partits democràtics i intel·lectuals no afectes al franquisme que no es van exiliar van ser afusellats, empresonats o purgats de diferents formes. Fins i tot mestres l’únic pecat dels quals havia estat no manifestar-se explícitament a favor dels vencedors van ser enviats a pobles remots situats a centenars de quilòmetres de la localitat on vivien i exercien fins a aquell moment. El franquisme es va assegurar així que el germen d’una possible alternativa quedés arrasat per uns quants lustres.
A més, encara que la repressió es va afluixar amb el temps, va estar lluny de desaparèixer, com proven les condemnes a mort dictades mesos abans de la mort de Franco. És lògic que l’oposició no comencés a organitzar-se fins a finals dels anys seixanta i que a la Transició fossin els hereus del règim els que tinguessin la paella pel mànec. Ara bé, malgrat això Espanya es va convertir en un Estat democràtic homologable a qualsevol altre d’Europa occidental. Aquesta és la realitat. Una altra cosa és l’anàlisi de fins a quin punt han perviscut pràctiques que eren consuetudinàries del franquisme, com per exemple les corretges de favors mutus entre el poder polític i l’econòmic o l’ús de les institucions per col·locar parents, amics o conmilitants.
Els casos de corrupció que continuen estant a l’ordre del dia proven que per desgràcia no s’ha fet prou per erradicar-les. I des de finals dels anys 80 ja no pot justificar-se pel temor de la involució. Així mateix, tampoc es pot caure en l’anàlisi simplista que aquest és un problema exclusiu de l’estructura de l’Estat i dels partits que el governen. És que a Catalunya i en altres comunitats no s’han pagat comissions a canvi d’obres? Ha eliminat l’administració autonòmica, provincial i local el favoritisme? Els polítics haurien de fer molt més per erradicar aquests comportaments, però no s’ha de caure en la trampa de la ultradreta neofranquista de creure que els temps passats eren millors. No. Eren molt pitjors.
